300 anys d'escanyament

  En un petit requadre de l’últim número de la revista del meu poble, on vaig viure vint-i-tres anys, llegeixo un breu comentari sota l’epígraf “Ullastrell per la independència”, que entre altres coses, parlant del procés independentista, diu: “Tots voldríem que anés més ràpid. L’escanyament econòmic al que l’Estat ens té sotmesos des de fa 300 anys, ara, amb aquesta crisi, ha arribat al moment més insuportable de les darreres dècades”. Suposo que el comentari procedeix d’una formació política concreta, tot i que a l’estar penjat al web de l’Ajuntament semblaria indicar que expressa el sentir d’aquest, sense més matisos.
    Si el procés va ràpid i dóna els seus fruits, des d’aquí demano que se’m rescabali de la part proporcional que em correspon per haver estat sotmès a l’escanyament econòmic, i personal, esmentat, durant vint-i-tres anys, és a dir, per una part alíquota equivalent al 7,66% del total que tindria dret a reclamar. I de passada, si pot ser i si no és demanar massa, voldria que la part alíquota es fes efectiva a càrrec dels qui durant les passades dècades més van contribuir a l’escanyament econòmic esmentat en el meu poble. Perquè en un assumpte seriós com aquest no es pot jugar a fer volar coloms. L’Estat és una cosa molt genèrica, molt vaga i molt llunyana, i tres-cents anys són molts anys per anar a demanar responsabilitats de no sé pas qui. En canvi, els qui durant els meus vint-i-tres anys al poble més van contribuir a l’escanyament general, i al meu escanyament familiar i personal en particular, tenen noms i cognoms, i hereus i béns i propietats, i seria ben fàcil anar-los a trobar i passar comptes.
   I, sisplau, que ningú no amagui l’ou, ni canvïi altra vegada de jaqueta. Molts dels qui durant les meves dècades d’escanyament més van fer per treure’m la respiració van canviar de bàndol més d’una vegada i successivament. Van passar de la tradició “salista” en les formes i les idees, com a bons seguidors d’Alfons Sala (el primer comte d’Egara, posat per Primo de Rivera el 1923 al front de la Mancomunitat de Catalunya per suprimir-la, expert en martingales i tupinades) , a la camisa blava del franquisme i als càrrecs de “Delegado Local del Movimiento”, per seguir amb la democràcia orgànica i finalment apuntar-se al grup nacionalista que durant la transició, i fins ara, més prometia i promet. El més llastimós era que el poble semblava anar com un sol home rere aquests cacics especialistes de l’escanyament i la propaganda. No m’agradaria gens que en aquests moments, si sembla que el rescabalament és possible, es mirés només cap enfora i no es passés comptes amb els de casa.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?