"La pell de brau", per què no? (i 2)

Així hem resseguit
els rius i les muntanyes,
la seca altiplanura i les ciutats,
i dormim cada somni
dels seu homes.
Hem estat amb el vent
en els camps, en els boscos,
en la remor de les fulles i les fonts,
i anem escrivint
en aquesta pell estesa,
en un cor amagat i immortal,
a poc a poc el nom
de Sepharad.

   Amb aquests versos del final de poema LIV tanca Espriu “La pell de brau”. És el final de la contemplació simbòlica de la dura realitat d’un poble, el seu, sotmès a un llarg exili. Una realitat que es va escrivint, que s’està fent, perquè el seu poble encara no ha acabat d’entendre la seva ànima col.lectiva, el seu cor amagat i immortal.
   En la pell estesa de Sepharad hi ha vist la guerra civil, l’exili, la persecució de la llengua, l’abús, la pobresa, la por, la indiferència, l’aprofitament d’uns pocs, la fam, la degradació del símbols i l’aixecament de l’ídol. És la pell de toro, del brau cobert de sang, esdevingut parrac espesseït per l’or del sol. És la terra on més que plorar el fill mort s’ha de plorar amargament el qui se’n va anar lluny dels cels i del somni i a la bona terra no tornarà mai, on la llengua que penja en el pal de la set amidava el pou del nostre turment, furgava en les seques arrels del vell crim, es colgava en l’eixutesa del seu crit.
   Contra aquesta realitat Espriu basteix la seva esperança. A ponent ens esperen lliures camins de mar, i de la més clara paraula, l’esperança, cal fer-ne vida del foc que venç per sempre l’hivern de Sepharad. Mai no va deixar de mirar enllà camins del vent, camins de mar: barques d’esperança faria avarar. A poc a poc sortien de ports esvelts quillats d’esperança. Per no defraudar-la calia arriscar-se, enfrontar el perill, calia pensar, treballar, lluitar i sofrir per Sepharad, sota la pluja i el torb, en l’alegre mar de llamp, perquè sigui per sempre altiu senyor, mai tremolós esclau. Calia tancar les portes a la por i en la foscor bastir amb la cançó altes parets de somni, a recer del vell torb. Amb la confiança que només uns dits joves, si encara són nets, guariran les plagues de l’estesa pell, i quan aquells dits joves l’alcin de la pols altament tremoli damunt el repòs dels qui l’estimàvem parrac sangonós, dels qui la servíem en dies de dol.
   En el fons d’aquesta contemplació de Sepharad, en la que Espriu arrela amb dolor i esperança, hi batega la convicció que res no és possible sense el crit (clavem el punyal del crit al duríssim cor de Sepharad) que porta a la llibertat. Fent-se ressò d’aquell advertiment de Maragall (Escolta Espanya…) Espriu repeteix l’admonició de la forma més clamorosa: “Escolta Sepharad, els homes no poden ser si no són lliures. Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures”. Només amb aquesta convicció poden ser segurs els ponts del diàleg i es poden arribar a comprendre i estimar les raons i les parles dels seus fills. Hi ha una nova casa per edificar sobre el pacte i la duresa del diàleg: “En la llei i en el pacte que sempre guardaràs, en la duresa del diàleg amb els qui et són iguals, edifica el lent temple del teu treball, alça la nova casa en el solar que designes amb el nom de llibertat”.
   Qui cregui que “La Pell de brau”  potser ja no ens pot servir de referent en la situació actual, que s’impregni dels versos d’Espriu i  acabarà pensant d’una altra manera. Es clar que caldria fer també un advertiment: els qui ja no puguin sentir parlar de Sepharad, els qui donin definitivament per trencats els ponts del diàleg, que se n’abstinguin. Però els qui pensin que encara és possible resseguir i refer una esperança col.lectiva, recuperar la memòria d’una realitat que ens va esqueixar a tots, per construir una altra realitat sobre unes bases noves, a través del pacte i la duresa del diàleg, que se n’amarin. No està escit enlloc que no pugui fer-se realitat el desig d’Espriu :

    Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu