Arranjament per a una Infanta

  

    Si ja estàvem acostumats a l’enginyeria comptable que tants beneficis ha reportat a la minoria més granada de la nostra societat, ara podem contemplar en la Interlocutòria de la Secció Segona de l’Audiència Provincial de Mallorca, deixant en suspens la declaració com imputada de la Infanta Cristina en el cas Palma Arena, tot un esdeveniment d’enginyeria processal penal en benefici (de moment…¡) de la Infanta.

   Allà on la Llei d’Enjudiciament Criminal preveu que el Jutge Instructor d’una causa penal pugui acordar (ell i només ell, sense intervenció del Ministeri Fiscal) en una simple diligència o providència la citació com imputada de qualsevol persona per declarar en relació a uns fets en els que s’hi pot veure implicada (sense prejutjar l’entitat dels mateixos ni el grau de participació, ja que això haurà de ser objecte de les fases posteriors d’acusació i de demostració mitjançant proves en el plenari del judici oral), el Ministeri Fiscal d’aquesta causa, en connivència amb les defenses de la Infanta, del seu marit, del seu secretari, i de l’advocacia de l’Estat (¡), s’ha inventat una nova figura de dret processal: la del recurs d’apel.lació contra una decisió bàsica d’imputació per poder declarar que només pertoca al Jutge Instructor.

   I amb gran sorpresa per als qui pensem que el dret processal s’ha de respectar de la mateixa manera per a tothom, resulta que l’Audiència Provincial de Mallorca s’afegeix a l’acudit de l’invent, accepta a tràmit el recurs d’apel.lació contra la iniciativa del Jutge Instructor, que com a tal no és recorrible, i declara en suspens la citació de la Infanta, donant parcialment la raó als inventors de la nova trama processal. Insòlit!!. Mai no he vist un recurs d’apel.lació contra una citació per declarar com imputat, perquè no era processalment possible. A partir, d’ara, i si el TS no posa remei al disbarat de l’invent, en penso veure a cada procediment penal des dels seus inicis. Si per a la Infanta és possible, per què no ho ha der per a qualsevol possible imputat. Serà com dir-li al Jutge Instructor: a mi, ni em toqui ni em mencioni, que l’Audiència ja ho decidirà !!

   El més greu, però, és que l’Audiència (per majoria de dos a un), a més d’acceptar l’invent processal del Recurs d’apel.lació contra una simple diligència de citació com imputada de la Infanta (no és res més que això la motivadíssima Interlocutòria del Magistrat Instructor, que va preferir la forma d’Interlocutòria en lloc d’acordar-la en una simple providència o diligència , com podia decidir, i potser ara se’n penedeix de no haver-ho fet …), descarrega una bateria de motivacions artificials contra la relació ajustada de fets que contenia la resolució de l’instructor. Motivacions artificials perquè estan fora de lloc, perquè no es pot decidir en aquesta Interlocutòria com si s’hagués celebrat ja un judici contra la Infanta després de ser formalment acusada. En aquests moments ni se l’ha acusada ni s’ha celebrat cap judici. L’Audiència no fa cap favor a la justícia. Comença disparant a l’aire perquè ningú no s’acosti. D’aquest tema, respecte de la Infanta, ve a dir, no convé parlar-ne., encara que sigui prejutjant i donant per feta una hipotètica declaració de culpabilitat que ningú no ha formulat ancara. Desacredita la relació dels fets de l’instructor sense donar-li lloc ni a iniciar la investigació!

   La Infanta pot ser innocent de tot plegat. Però el dret s’ha de respectar si no es vol crear un perillós precedent de desigualtat de tracte processal. És veritat que l’Audiència deixa la porta oberta perquè continuï sent investigada amb relació a la seva possible participació en els delictes contra Hisenda i de blanqueig de diner, i és probable que l’Instructor en algun moment decideixi tornar a citar-la com imputada en aquest sentit. Si això es dóna, l’Audiència repetirà el fet insòlit d’admetre a tràmit un altre recurs d’apel.lació contra la citació? Les motivacions fora de lloc les ha de valorar el Jutge Instructor com una avís per a navegants? Espero que no ho faci.

   Serveix de consol en aquesta desfeta processal l’excel.lent vot particular del Magistrat Juan Jiménez Vidal, adjunt al final de la Interlocutòria de l'Audiència, oposant-se a la suspensió de la citació. No té pèrdua per seva claredat i contundència, i també per la seva sensibilitat irònica per dirigir-se al Fiscal quan li fa saber literalment: “Dado que el recurso comienza invocando el principio de igualdad, parecería lógico conocer el número de recursos contra citaciones para prestar declaración en calidad de imputado que ha formulado en los últimos años el Ministerio Público. Ello contribuiría a descartar que un recurso como el presente es insólito y facilitaría la comprensión de la referencia al prinicipio de igualdad que se realiza”. Mai el Fiscal no havia interposat un recurs d’aquesta mena, perquè processalment no és admissible. Per què l’ha posat ara?

   Em faig una última pregunta, dirigida a Miquel Roca: Què hi fa un jurista com tu en un lloc com aquest? És difícil d’entendre en aquests moments el paper de Miquel Roca (que no és penalista) en la intermediació dels problemes jurídico-penals dels entorns de la Casa Reial. Juguem del dret i de l’inrevés?, vull dir, al Dret i a la Ramoneta?