Casa


Dic casa
i m’assalta el record d’un vas sobre la taula
que tremola mig ple amb la remor de la tarda.
I m’hi veig al matí de cap al finestró,
de cara a Montserrat, mentre pugen els sons
del mall sobre l’enclusa, de les llantes dels carros,
del trepig compassat de les potes dels matxos.

Dic casa
i em pren la novetat del mar i la ciutat,
les clarors de novembre abocades al somni,
al futur primerenc naixent a la finestra.
Al mirall del vestíbul hi ha guardat tot l’esforç,
tot el goig madurat com la fruita melosa
d’un temps de collita que m’acull i assaona.

Dic casa
i entra el sol per la porta i m’explica en silenci
els secret del que hi passa quan passadís endins
de totes les estances va creixent el ressò
de les primeres passes que travessen la llum
i avancen lentament tot cercant nou estatge.
S’han perdut els records però roman la infantesa.

C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?