Casa


Dic casa
i m’assalta el record d’un vas sobre la taula
que tremola mig ple amb la remor de la tarda.
I m’hi veig al matí de cap al finestró,
de cara a Montserrat, mentre pugen els sons
del mall sobre l’enclusa, de les llantes dels carros,
del trepig compassat de les potes dels matxos.

Dic casa
i em pren la novetat del mar i la ciutat,
les clarors de novembre abocades al somni,
al futur primerenc naixent a la finestra.
Al mirall del vestíbul hi ha guardat tot l’esforç,
tot el goig madurat com la fruita melosa
d’un temps de collita que m’acull i assaona.

Dic casa
i entra el sol per la porta i m’explica en silenci
els secret del que hi passa quan passadís endins
de totes les estances va creixent el ressò
de les primeres passes que travessen la llum
i avancen lentament tot cercant nou estatge.
S’han perdut els records però roman la infantesa.

C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?