Duran i el sentit comú

  
 Es pot o no estar d’acord amb el líder d’Unió i amb la seva manera de fer política, sempre a l’ombra de Convergència, maldant per guanyar una posició personal prevalent amb l’objectiu de trobar àmbits d’influència decisiva que no es corresponen amb la força real del seu partit, però reconec que a vegades el que diu es correspon bastant amb el que dicta el sentit comú, o així m’ho sembla. Fa uns dies, per exemple, en l’entrevista a camp contrari concedida (o buscada) a “La Razón” insinua (més que expressa directament) el que pensa sobre el procés sobiranista (que sintetitza en un parell de declaracions parlamentàries, la creació del Consell Nacional i d’una comissió sobre el dret a decidir), sobre el pacte d’estabilitat amb ERC (del que diu que encara no ha passat la prova del cotó) i sobre el seu futur com a candidat ras o candidat a president, o fins i tot com a candidat a res (està cansat que el senyalin com el dolent de la pel.lícula), i no fa escarafalls sobre la possibilitat de trencament amb Convergència si les circumstàncies hi porten (“m’agradaria trobar um escenari en el que no fos necessària la ruptura, però si aquest escenari no es troba, Déu dirà… Hi ha sensibilitats diferents”).
   Com senyala Josep Ramoneda, molta gent pot pensar el que Duran expressa, perquè són molts els dubtes que no es desfan, i en canvi cada dia se’n creen de nous. Algú opinarà que la posició d’en Duran contribueix a crear-ne més i a posar més pals a la roda. A mi no m’ho sembla. No es pot avançar sense tenir clar el que es pensa, i en aquest sentit a hores d’ara veig més clara la posició d’en Duran que la d’en Mas pel que fa al procés cap a la consulta. Unió ha esdevingut un cos estrany en el pacte Convergència-Esquerra, que posa en qüestió, potser de manera definitiva, la trajectòria de CiU. Però això no treu que mirant el futur Unió, assumint el risc de la ruptura, es pugui sentir més lliure i més capaç de dir el que pensa, i si no ho fa ara de moment (el missatge entre línies de Duran a l’entrevista por llegir-se com un anticip, un avís als navegants que ho vulguin entendre) sap que ho podrà fer més endavant. Per incòmode que li resulti formar directament part del pacte CiU-ERC, Unió està molt més a la vora del PSC, en aquest tema, que d’ERC.
   Unió comença a verbalitzar públicament el que pot passar dins de pocs mesos, mentre que Convergència, presonera del pacte amb ERC, no ho pot fer, encara que molts convergents ho pensin i ho comentin en privat. I el que pot passar és que s’hagi de fer front a un o a varis dilemes: si no es pot fer una consulta consensuada amb Madrid, quina alternativa es triarà, i quina pregunta o preguntes, si fos el cas?; valdrà la pena convocar noves eleccions plebiscitàries?, amb quin programa i amb quins fronts? Per sort, el calendari del pacte CiU-ERC és curt, i amb pocs mesos hauríem de sortir de dubtes, si no s’opta per la pròrroga prevista en el pacte i es trasllada tot ad futuras calendas. En la resposta a aquests dilemes sabem on es troben Unió, el PSC i ERC, però no sabem on es troba Convergència.
   L’ardor i i l’empenta amb què Mas es va abraçar intensament al moviment de l’11 de Setembre, refredades pel resultat del 25N, li resten ara capacitat de maniobra i l’impossibiliten per adoptar qualsevol decisió que pogués reconduir la situació cap a noves enteses (seria, com ja es comença a dir, una traïció, una gran impostura). A mig termini, Mas no té un pla B, i en el pla A s’hi juga el seu futur polític. No ho diu, però segur que ho pensa. En canvi, Duran ho pensa i ho diu, amb la diferència que ell insinua que sí que tindria un pla B si el deixessin fer, el de buscar noves enteses, amb ell al davant. Almenys en aquest moment Duran fa més cas que Mas del consell de Montaigne: “En l’ús del nostre esperit i en la major part de casos, tenim més necessitat de plom que d’ales, de fredor i de repòs que d’ardor i d’agitació”.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?