Corrupció i desigualtat


 
   Què se’n treu d’una activitat corrupta? De què serveix obtenir uns guanys il.lícits, per a un mateix o per al grup amb el que un s’identifica d’una manera o altra (grup social, partit, família), aprofitant unes determinades condicions que fan possible un comportament corrupte? A part de cedir a l’escàndol quasi diari que es destapa en els media amb l’aparició d’aquests comportaments, que ràpidament es transformen en tema de conversa i de comentaris de tota mena, caldria preguntar-se sobre les condicions personals que fan que a partir d’un moment hom adopti un comportament que no s’avé amb l’activitat normal que se li espera, ni tampoc amb el seu mateix tarannà o idiosincràsia habitual.
   Hi ha unes condicions socials que fàcilment poden seduir el corrupte per aprofitar-se’n. Sembla evident que la proximitat que es guanya amb determinats càrrecs polítics o professionals al flux de diner que s’origina en activitats epecífiques (com ara projectes d’obra i d’infraestructures públiques de qualsevol classe) facilita el trànsit del comportament normal al comportament corrupte. Per això hi ha d’haver la llei que ho prevegui, estableixi els mecanismes per evitar-ho i ho castigui quan procedeixi.
   Però queda sempre la pregunta més de fons: com és possible que s’adapti un comportament objectivament corrupte a partir de l’autoconvicció de què allò que s’està fent i obtenint es correspon amb una espècie de dret personal per fer-ho i obtenir-ho? D’on ve aquesta capacitat de pseudoconvicció que porta invariablement a l’afirmació autojustificativa de què allò que s’ha fet es podia fer? L’imputat d’un delicte de corrupció nega sistemàticament els fets (com acostuma a fer l’imputat en qualsevol delicte), però sempre afegeix a aquesta negació la seva convicció personal de no haver incorregut en cap acció que fos contrària a un comportament lícit i ètic. Escoltant els seus arguments en aquest sentit hom quasi es pot sentir temptat a compadir-lo, i de fet les excuses d’alguns partits polítics per a mantenir en els seus càrrecs a membres imputats però no jutjats cauen en el parany d’aquesta capacitat de seducció del corrupte, fins al punt que sembla que ser imputat és més un mèrit que un demèrit, més una mostra de pedigrí que una tatxa. Hi ha riscos en la simple imputació, però el resultat empíric del procediment, que acaba amb una condemna o una absolució, serveix per confirmar-los o desmentir-los.
   Trobo una explicació de base antropològica, de falta de respecte a si mateix, en el comportament corrupte, que m’ha tornat a la memòria rellegint el sociòleg Richard Sennet que fa pocs dies era a Barcelona. En la seva obra “El respeto” (sobre la dignitat de l´home en un món de desigualtat), Sennet cita aquesta afirmació de Smith: “Tots els homes sobrevaloren més o menys l’oportunitat de guanyar, mentre que la majoria infravalora l’oportunitat de perdre”. Aquesta afirmació, unida a l’anàlisi del Discurs sobre l’origen de la desigualtat de Rousseau, li serveix a Sennet per reflexionar sobre la distinció d’aquest últim entre l’amor de si mateix (“amour de soi”) i l’amor propi (“amour-prope”) i situar la seducció per la desigualtat en l’avaluació personal de les capacitats. L’amor de si mateix, connatural en tota persona, es fonamenta en la percepció realista de les pròpies capacitats i de les pròpies limitacions, mentre que l’amor propi es basa en la seducció per la desigualtat, per ser diferent, per deixar de ser ordinari, allunyat de les persones més o menys normals. Ser un més no té cap valor. En una societat que aposta per la competició a tots nivells (consum, professió, art, relacions personals) el respecte a si mateix es perd en pròfit de la jerarquia que imposa l’amor propi, les ganes de destacar, de ser desigual, diferent del comú.
   En el trànsit del comportament normal al comportament corrupte, no hi juga un paper important aquesta seducció per destacar, per ser diferent, per obtenir un status que hom pot acabar creient que és el just perquè és el que es correspon amb les pròpies capacitats que han de ser remunerades d’un manera o altra? La falta de respecte social que suposa el comportament corrupte comença per ser una falta de respecte a si mateix, quan hom té per naturals capacitats, desitjos o projectes, que no li corresponen realment, quan comença a sobrevalorar molt més l’oportunitat de guanyar que l’oportunitat de perdre.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu