Abús institucional

  

 El PP polititza de nou el Tribunal Constitucional. Ja ho va fer quan era a l’oposició, i reincideix ara des del Govern. En moments importants de la vida democràtica del país, particularment en el que afecta directament Catalunya, instrumentalitza el TC per tallar de soca-rel plantejaments democràtics, inclús processos previstos a la mateixa Constitució. Després de la ratificació per referèndum del nou Estatut, el va recórrer davant el TC quasi en la seva totalitat, i ara impugna davant el mateix Tribunal la Declaració de Sobirania del Parlament. Per si hi hagués algun dubte, és la demostració més clara que el PP fa orelles sordes, per activa i per passiva, a la proposta d’aquesta mateixa setmana al Congrés per dialogar amb la Generalitat. No només s’hi nega en rodó sinó que inicia novament un procés intimidatori utilitzant el TC, en la línia de la campanya antiestatutària anterior.

   El procés que va portar a la Sentència del TC de juliol de 2010 contra l’Estatut és una ferida sagnant que continuarà oberta fins que no s’assoleixi un nou moment constituent per a resoldre els greus problemes polítics i institucionals que pateix l’Estat. Per agreujar la situació no hi ha res tan efectiu com tornar a instrumentalitzar les institucions, en un exercici temerari d’abús ilegítim del poder executiu. El Govern pot recórrer als mitjans legals per oposar-se i reconduir el procés sobiranista, però no pot inventar-se supòsits encara inexistents per esventar el plantejament democràtic sobre la conveniència d’una consulta a Catalunya.

   L’article 153 de la Constitució preveu que el Tribunal Constitucional exercirà el control de l’activitat dels òrgans de les Comunitats Autònomes pel que fa a la constitucionalitat de les disposicions normatives amb força de llei. Es pot estar d’acord o no amb la Declaració de Sobirania del Parlament, però no se la pot fer passar per una disposició normativa amb força de llei. Si des del Govern, i des d’altres instàncies, s’entén que el poble català no és subjecte sobirà per ell mateix, el que no resulta lògic, des de qualsevol punt de vista polític i jurídic, és impugnar per suposada inconstitucionalitat una declaració que està bastida sobre una legalitat inexistent, sense cap conseqüència jurídica normativa. Altra cosa serien les normes que el Parlament aprovés a partir d’aquesta Declaració que com a tal, i en termes estrictament jurídics, no és ni legal ni il.legal, sinó alegal, perquè consisteix només en una fórmula o expressió de legitimitat retòrica. Si el que es pretén amb aquesta impugnació davant el TC és atacar de forma cautelar l’acord d’iniciar el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir que inclou la Declaració, cal dir que el procés encara no disposa de cap norma que el sustenti ni de cap instrument legal per fer-lo efectiu. Aquesta legalitat és justament la que es busca amb la proposta de diàleg entre Govern i Generalitat.

   Però heus aquí que el Govern, en lloc de propiciar una sortida legal, el que fa és oposar-se frontalment a una qüestió política, d’arrel democràtica (perquè la planteja una majoria molt qualificada del poble de Catalunya), incidint en l’abús instrumental que li facilita el seu poder executiu. Utilitzar la privilegiada posició de l’executiu en un moment donat, aprofitant una majoria absoluta parlamentària que és circumstancial i temporal, per intimidar la reivindiació política d’una part molt important del poble català, pot resultar explosiu institucionalment. Si faltaven raons als extremistes per prescindir dels instruments legals i de les institucions democràtiques, aquí en tenen una altra de molt de pes. El primer extremista en l’ús arbitrari de les institucions (Govern i TC) és aquest mateix govern.