Joan Margarit: la salvació és explicar-se

  
 Els versos de Joan Margarit tallen com l’aire fred. No són gaire sonors, sovint són només descriptius, revestits de la modèstia de qui s’apropa a alguna cosa que veu o que recorda per donar-la a conèixer, no com és o com li apareix sinó pel trasbals que li reporta. Sempre es tracta d’una aproximació, a una persona, un objecte, una situació, una circumstància, una relació, una presència o una absència. I al centre d’aquesta aproximació sempre sorgeix un punt càlid on es condensa la profunditat del poema, allò que podria ser expressat directament per donar-li tot el seu sentit però que no pot deixar de ser dit sense la fragilitat de l’embolcall que el protegeix. Punts càlids que donen escalfor a la totalitat de cada poema, que l’ il.luminen.
   Si com diu en un d’ells, “la salvació és explicar-se, conèixer el dolor de les paraules”, en el fons càlid del diàleg del poeta amb els seus records es guanya el significat del que ha viscut, s’explica en un present declinant la salvació del que va produir-se entre dolors i alegries. En l’epíleg confessa que la poesia és una eina de gestió del dolor i la felicitat, i que el que es recorda és la veritat, encara que no sigui cert. És, en tot cas, la seva veritat, una veritat profundament humana i personal (“una tendresa que sento encara quan pedrega el temps als vidres de la meva intimitat”).
   Diu George Steiner que un bon poema transmet el postulat d’un nou començament, de la vita nuova d’allò que és inaudit, mentre que la prosa és en bona part fruit del costum. Els poemes de Joan Margarit transmeten l’aspiració a un nou començament, encara que sigui per la via de la negació (“ara l’amor té un centre: calmar la violència del desig perdut”), de la paradoxa (“recordar és això: deixar passar una oportunitat de ser feliç”), del dolor (“recordaràs Mallorca en cada llàgrima”), del contrasentit (“la vida ha agafat aquesta forma del flamejar d’un pal sense bandera”), de la compassió (“desitjaria que un poema meu fos una sala que emparés algú”; “un bon poema és sempre compassiu”) i de la soledat (“l’últim refugi, el de la soledat”).
   La poesia és ara la casa de Joan Margarit, el seu forat del temps definitiu, des d’on recorda, viu i comprèn la complexa estructura de les coses:
Amb les meves tisores per tallar
com roses les paraules,
vaig haver de buscar forats de temps.
Els trobava en bars suburbials
després de les visites de les obres.
Forats de temps. He acabat per viure-hi.
Ara veig, dret encara, el que queda d’un mur.
Davant la seva estructura fosca,
desarborada, he entès la meva vida.
(Joan Margarit, “Poeta”, dins el poemari “Es perd el senyal”)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?