Delicada Condoleezza

Condoleezza Rice, la secretària d’Estat USA en funcions, s’ha despedit de la reina Isabel d’Anglaterra intrepretant al piano, amb acompanyament de corda, un repertori de Brahms en la intimitat dels salons del palau de Buckingham (veure aquí), deixant constància de la seva inspiració i perícia com a pianista especialitzada justament en Brahms. Res a dir de la sensibilitat artística de la secretària. Potser la preferència per Brahms li ve del seu to tràgic, de les variacions i filigranes acumulades als moviments finals de les composicions, de la necessitat d’haver de demostrar maneres refinades al final d’un mandat desastrós. Per aspera ad astra, que deien els antics, de la prosa aspra de la feina quotidiana a les emocions subtils de la composició musical. D’Iraq a Buckingham, del desastre de les finances als acords del piano, de Busch a Brahms. Ignorem si en algunes de les reunions del gabinet neocon de la Casa Blanca Condoleezza tocava Brahms per amansir les feres. Potser no els hi hauria anat malament, tot i que ja fa temps que sabem que el refinament cultural no està renyit amb els mètodes i les formes més despietades i brutals. El que sí hauríem volgut és que aquesta delicadesa s’hagués aplicat amb la mateixa sensibilitat als afers de les relacions internacionals en les que ha intervingut Condoleezza, a Iraq, al comerç internacional, al Banc Mundial, al Fons Monetari Internacional, al Protocol de Kyoto, a les Nacions Unides, a Palestina, a la UE, a Sudamèrica, a Àfrica..., a Guantánamo! Però està vist que una cosa són les emocions i una altra les passions de cada dia.