2008: oui, je suis là !

Et pares una estona a analitzar l’any que està expirant i et dóna la impressió que ben poques coses acaben sent el que semblava que havien d’haver estat: el Pacte per l’Educació resta pendent de concretar-se en una Llei que encara desperta massa dubtes entre els ensenyants; el problema de la sequera (irònicament solucionat pel temps mateix) va desvetllar diferències territorials, soterrades, que semblava que no havien d’existir; el finançament s’ha convertit més en una qüestió partidista que en un argument d’unitat; les eleccions generals i els debats previs de fa uns mesos sembla que es vagin celebrar fa molts anys, perquè els pressupostos de què partien van canviar radicalment en qüestió de dies; els congressos dels diferents partits van ser com encenalls que es van apagar ràpidament, i en alguns casos van aportar més problemes que solucions; el jutge Garzon, expert en obrir i tancar expedients, fer i desfer comissions que es queden amb un pam de nas, ha creat expectatives que ell mateix ha acabat defraudant; les crisis immobiliària, financera i industrial ens deixen l’any obert a molts interrogants, quan semblava que l’economia predicada pels experts havia de tenir mecanismes interns d’aterratge suau i de recuperació espontània; a les catàstrofes naturals de Xina i Myanmar, a les escomeses terroristes (i d’ETA) i als accidents (vol de Spanair a Barajas), s’afegeix l’enverinament dels conflictes territorials arreu del planeta, dels que és prototipus l’atac d’Israel a Gaza, que ens acaba d’obrir l’any en canal; fa un mes vivíem l’esperança Obama, i abans de prendre possesió del càrrec ja ens sembla que els problemes són excessius per a un home sol. Només els esports sembla que s’atreveixen a posar un gra d’optimisme en aquest panorama (la recuperació del Barça, la demostració de Phelps i Bolt als Jocs Olímpics, de Rafa Nadal, el campionat d’Europa de seleccions de futbol), però en aquest camp, com en el de la sort, l’alegria és sempre molt relativa, tot depèn de qui la viu i de qui la celebra.
Tot convida a passar pàgina i a gravar un negre epitafi sobre la tomba d’aquest any caigut. Però em nego al pessimisme. Ha estat, malgrat tot, un any que ens ha fet posar els peus a terra, que ens ha ajudat a ser realistes i que, per tant, ens haurà ajudat a madurar. Com fa la Margarita Riviere en aquest article de regal per al 2009, hem de passar pàgina traient profit de la dura lliçó apresa, perquè individualment i col.lectivament som prou intel.ligents per intentar-ho. Per no acabar aclaparats pel pessimisme de la raó haurem de recórrer a l’optimisme de la voluntat. Cadascú al seu lloc. Em ve al cap la resposta que després de dubtar un moment, però amb determinació, dóna Juliette al final de l’excel.lent pel.lícula de Philippe Claudel (“Fa molt que t’estimo”), a la veu de l’amic incipient que la crida des de baix estant de la casa on es troba amb la seva germana, una crida i una resposta que es manifesten com un repte i una oportunitat per superar l’aïllament i retornar definitivament al món dels altres: oui, je suis là ! Som aquí, pel que calgui.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?