Del sub a l'hipercapitalisme

Sabíem que les escasses garanties del món de les subprimes, de les modestes, o no tan modestes, percepcions de crèdits hipotecaris de part de classes treballadores amb pocs ingressos i poques possibilitats de retornar-los, estaven a l’origen d’una part de la crisi financera originada als EEUU, i que a casa nostra té el seu paral.lelisme amb els crèdits bancaris fàcils i l’augment de la morositat. Ara sabem també que el motor principal d’aquesta monumental crisi financera no es troba en les dificultats de tornar els diners de part dels titulars de les hipoteques brossa, de les classes modestes, sinó en el muntatge hipercapitalista dels fons especulatius, desregulats del tot, que prometien rendibilitats màximes amb el mínim de temps i al marge de la cobertura del capital realment existent. Sabíem que les classes modestes s’exposaven a perdre la casa rebent quantitats que no podien tornar. Ara sabem que el que es feia amb els seus diners, i amb els diners dels petits i mitjans inversors, i fins dels grans inversors, era jugar a la ruleta russa, en benefici dels creadors, coneixedors i dominadors del sistema, sense que arribéssim a tenir una idea aproximada de la perillositat i del risc del joc. O potser uns quants ho intuïen, però els agradava el vertigen del perill, la passió pel desconegut, amb la confiança de creure que exposaven poc comparat amb el molt que tenien (i que tenen), i que a canvi podrien treure un alt rendiment dels seus diners.

Sabíem que els modestos tenen dificultats per tornar les hipoteques, però que ho acostumen a fer quan disposen d’ingressos regulars i que, entrampats en les conseqüències de la falta de liquidat de les empreses i en el cercle diabòlic de crisi industrial i pèrdua del lloc de treball, es veuen impedits de continuar fent-ho. Sabíem (perquè Marx ens ho va explicar magistralment) que els modestos només disposen de la seva força de treball, i que els propietaris dels mitjans de producció atresoren capital seguint una lògica d’acumulació exponencial, enlluernats uns i altres pel fetitxisme de les mercaderies i sotmesos a la voràgine del consum. Però ara sabem molt més: sabem que el capital també pot seguir una altra lògica, la de l’accelaració constant, la de l’acumulació indefinida, no ja de capital real (el que es fonamenta en la producció industrial), sinó de beneficis sense base en l’economia real, pures abstraccions de valor derivades d’una enteranyinada xarxa de relacions financeres creades artificialment per determinats grups de poder que operen al marge de l’autoritat dels governs (confirmant així la dissociació de poder i autoritat que defineix la cultura del nou capitalisme des de fa tres dècades, i que tan bé ha analitzat el sociòleg Richard Sennet). Ara verifiquem el que fa temps que vénen advertint alguns analistes, que “l’hiperindividualisme coincideix no només amb la interiorització del model de l’homo oeconomicus que persegueix la maximització dels seus interessos particulars en totes les esferes de la vida (escola, sexualitat, procreació, religió, política, sindicalisme), sinó també amb la desestructuració de les formes antigues de la regulació dels comportaments, amb una onada creixent de patologies, trastorns i excessos conductuals” (veure G.Lypovetsky, “Los tiempos hipermodernos”, Anagrama 2006). Per comprovar-ho, només cal llegir, i sorprendre´ns (si és que a aquestes alçades alguna cosa encara ens pot sorprendre) amb la història del distingit Bernard Madoff, capaç de confondre i d’estafar durant anys i anys, amb impunitat absoluta i provada elegància, les pristines classes hipercapitalistes que, elles sí, poden tornar les hipoteques encara que perdin milers de milions (aproximadament la meitat del que diuen que estava pressupostat per invertir en la reconstrucció de l’Iraq, i que significativament també s’ha evaporat), no en la inversió industrial sinó en el joc de fer desaparèixer els capitals per la porta de l’avidesa patològica.