Per la humilitat de la llengua



L’agitador de ressentiments en què s’ha convertit el Fernando Savater polític, impulsat pel dubtós progressisme de la UPD (el partit de Rosa Díez) i engalipant alguns talents literaris com Vargas Llosa, Marina i Alvaro Pombo, acaba de presentar un manifest “Per la llengua comuna” en el que es mostren preocupats per la situació institucional de la llengua castellana, pel suposat assetjament de les llengües cooficials de les Comunitats Autònomes (segurament pensant sobretot en la llengua catalana), i advoquen perquè el castellà sigui l’única llengua de l’Estat quina comprensió es pugui donar per suposada a tots els ciutadans, perquè cap llengua cooficial autonòmica pugui ser la vehicular exclusiva en els plans d’estudi, perquè no s’exigeixi als funcionaris de les autonomies el coneixement de la llengua del territori (el que implica que per a l’atenció als ciutadans de les autonomies hi haurà d’haver personal capacitat per atendre en les dues llengües, sense que calgui que tot funcionari autonòmic hagi de tenir tal capacitació) i perquè la retolació dels edificis oficials i de les vies publiques no es pugui fer només en la llengua autonòmica. És a dir, que la placa d'“El Torrent de l’olla” hauria d’aclarir amb subtítol que és “El Torrente de la olla”, i si algun funcionari dels no capacitats t’etziba un “vuelva usted mañana que estarà el que sabe catalán”, doncs no tindràs més remei que tornar l’endemà per parlar amb el políglota de torn. I això a casa teva, si és que des de l'òptica d'aquests abanderats de la llengua superior es pot parlar de casa teva i no s'ha de parlar sobretot de la casa comuna.

Els prejudicis d’aquest manifest parteixen del principi que el castellà és la llengua que val la pena saber i les altres no passen de la categoria de complements més o menys útils. Aquest menyspreu per les llengües no es correspon amb la riquesa del castellà. El punt de partida és irreal, hipòcrita i contraproduent, ignora o vol ignorar la situació del català i el castellà a Catalunya i barreja consells de reforma legal amb un desconeixement preocupant dels continguts dels Estatuts autonòmics i de la doctrina del Tribunal Constitucional en aquest tema. La veneració i l’estima que sentim per autors com Vargas Llosa hauria d'obtenir una justa correspondència de part d’ells en un esforç correlatiu per comprendre la realitat de les altres llengües de l’Estat (i nosaltres els hi hauríem d’ajudar). El castellà és una gran llengua i enlloc no es troba en perill, i menys a Catalunya. No és prudent fer exercicis de supèrbia o de superioritat del castellà sobre les altres llengües. No ens convenen manifestos arrogants sinó humils, que donin per suposada la riquesa de la pròpia llengua i advoquin per l’enriquiment, l’entesa i la cooperació amb les llengües germanes.

Comentaris

Joan Safont ha dit…
Penso que toques el moll de l'ós de tota aquesta història, la concepció del castellà com a llengua de primera, i del català, èuscar i gallec com a llengües de segona.
Al cap i a la fi, aquesta concepció mental no és tant llunyana de la que propugna que unes races, països, societats o religions són de primera i d'altres de segona.
Per cert, com dius el signen talents literaris, ara segurament l'obra d'alguns d'ells (coïncideixo en Vargas Llosa, gran amant tot sigui dit del Tirant Lo Blanc) no es correspon amb la persona que són.
Fins aviat!

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat