Diferències i "diferències"
Els militants d’ERC practiquen el que algun autor (Amarthia Sen, “Cómo comprender la identidad” a “Identidad y violencia”, Ed Katz 2007, pp 43-68) defineix com a “filiació singular”, és a dir, l’assumpció de la independència com a factor determinant de la identitat política, fonamentada en la prioritat de Catalunya com a comunitat pròpia. Des d’aquest punt de vista, l’acció política d’ERC hauria de comportar una forta unitat de criteris entorn del contingut de la proposta independentista i de l’estratègia de l’acció política, encara més tractant-se d’un partit d’implantació relativa i amb perspectives de creixement quantitatiu i qualitatiu.
Contràriament, les divergències posades de relleu al seu darrer Congrés han fet que es tanqués en fals, deixant més interrogants oberts que els que havien portat a la seva convocatòria, produint reaccions i anàlisis confegides entre la perplexitat i les ganes de recuperar la il.lusió malmesa. La nova executiva monocolor de Puigcercós es pot veure fàcilment escindida en els seus plantejaments entre l’opció de govern i la renovació a fons postulada, amb matisos diferents, pel Reagrupament de Carretero i el sector més radical d’Uriel Bertran que pugnen per sortir del Govern d’Entesa. Una executiva d’aquestes característiques estarà constantment exposada a les sol.licituds externes de les dues opcions, amb el risc d’anar-se accentuant els trets de fragmentació estratègica que poden portar a divisions irreconciliables (de moment ja es parla de “cicatritzar les ferides”: quina necessitat hi havia d’obrir-les ?)
Em sembla que el que en el fons revela l’actual situació d’ERC (a part del problema dels personalismes que juguen un paper important a l’hora de l’assignació de càrrecs que es mouen a remolc de les interpretacions interessades que cada sector fa dels resultats electorals) és una creixent diferència ideològica i conceptual entorn de la noció mateixa de la independència de Catalunya al si del partit, no respecte d’una Catalunya independent en el futur (idealment tots el països són, i es veuen, perfectes) sinó respecte de les condicions reals que cal encarar d’aquesta Catalunya que tenim per treballar amb un projecte plausible d’independència. Cada vegada es fa més difícil conciliar el missatge de Carod amb les posicions de Carretero, i està per veure si les de Puigcercós són conciliables amb les d’aquest últim. Tenen al cap la mateixa imatge present de Catalunya ?
Contràriament, les divergències posades de relleu al seu darrer Congrés han fet que es tanqués en fals, deixant més interrogants oberts que els que havien portat a la seva convocatòria, produint reaccions i anàlisis confegides entre la perplexitat i les ganes de recuperar la il.lusió malmesa. La nova executiva monocolor de Puigcercós es pot veure fàcilment escindida en els seus plantejaments entre l’opció de govern i la renovació a fons postulada, amb matisos diferents, pel Reagrupament de Carretero i el sector més radical d’Uriel Bertran que pugnen per sortir del Govern d’Entesa. Una executiva d’aquestes característiques estarà constantment exposada a les sol.licituds externes de les dues opcions, amb el risc d’anar-se accentuant els trets de fragmentació estratègica que poden portar a divisions irreconciliables (de moment ja es parla de “cicatritzar les ferides”: quina necessitat hi havia d’obrir-les ?)
Em sembla que el que en el fons revela l’actual situació d’ERC (a part del problema dels personalismes que juguen un paper important a l’hora de l’assignació de càrrecs que es mouen a remolc de les interpretacions interessades que cada sector fa dels resultats electorals) és una creixent diferència ideològica i conceptual entorn de la noció mateixa de la independència de Catalunya al si del partit, no respecte d’una Catalunya independent en el futur (idealment tots el països són, i es veuen, perfectes) sinó respecte de les condicions reals que cal encarar d’aquesta Catalunya que tenim per treballar amb un projecte plausible d’independència. Cada vegada es fa més difícil conciliar el missatge de Carod amb les posicions de Carretero, i està per veure si les de Puigcercós són conciliables amb les d’aquest últim. Tenen al cap la mateixa imatge present de Catalunya ?
Comentaris