Botxins de nosaltres mateixos



De fa un temps, ens estem donant una quantitat de bufetades a nosaltres mateixos que fa feredat. Només cal veure el tema de l’aigua i de la sequera: ens hem barallat a canonades per si un transvasament sí o un transvasament no, i sort que aquesta pugna absurda, lliurada i perllongada sota les pluges més abundants dels darrers trenta anys, ha acabat ambs uns quants ruixats que ens han omplert els embassaments i ens han deixat el garrot i l’amenaça penjats dels núvols. O el tema dels cuiners: a un cantó dels fogons, la cuina tecnoemocional, a l’altre, la cuina cent per cent ecològica, sense trampes ni additius, i al mig, nosaltres, els comensals, que per una menudalla il-lustrada en qualsevol carta de restaurant d’última hora paguem en un àpat el que els nostres pares no haurien pagat durant tot un any (fins aquí ens ha portat, de moment, la devoció per la cultura gastronòmica). O l’assumpte d’Esquerra Republicana, amb la lluita interna de quatre candidatures (l’oficial, la dels calçotaires, la dels anomenats independentistes- què són les altres?- i els de més enllà, de Carretero) obertes en canal per a major glòria de no se sap quina causa, si la de la suposada cohesió interna o la de la sortida en estampida, una altra vegada, del Govern, en perjudici de tots. I, encara, el tema del Barça: Ronaldinyo, el vestuari, Rijkaard, la Junta i una part dels socis, són el millor exemple dels botxins de si mateixos, i la moció de censura la culminació perfecta de les dinàmiques pendulars d’eufòria il-limitada i de victimisme desnortat que caracteritzen aquesta institució, reflex fidel del que és Catalunya.

Atenuat el fragor de les batalles en què intervenien enemics “exteriors” (rodalies, aeroport, talls de llum...), matem el temps de l’entreacte (ara que ens disposem a discutir amb el món de més enllà de l’Ebre la qüestió dels calerons de l’Estatut) donant-nos bufetades a nosaltres mateixos, com per posar-nos en forma. Recordant Goya i Baudelaire, una vegada més, nosaltres som aquell mirall sinistre en què la bruixa s’emmiralla, formem un fals cor de desacords en el que, amb una ironia àvida, ens mosseguem i ens fem mal. Posem nosaltres mateixos la galta i ens donem la bufetada:
(...)

Allò que crida és en mà veu!
La meva sang és verí negre!
Jo sóc aquell mirall sinistre
en què la bruixa s’emmiralla!

Jo sóc ferida i sóc punyal,
la galta i la plantofada.
Sóc el cos i sóc el mal,
la víctima i el botxí!

Sóc del meu cor el vampir
- un d’aquells abandonats,
condemnats a un riure etern,
que ja ni poden somriure!

(Baudelaire, "L’Heautontimoroumen", poema inclòs a "Les Flors del Mal", amb el títol grec que l’esplèndida edició bilingüe de Jordi Llovet tradueix com “Botxí de si mateix”. Veure la íntegra versió francesa)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?