Llegint la Proposta de nou Estatut: història i nació.

Desatenent per una estona el soroll mediàtic entorn del nou Estatut, val la pena començar una lectura detinguda, lliure de prejudicis, oberta a més d’una interpretació, mirant de llegir entre línies per destacar alguns aspectes que poden ser rellevants.

Història.- El preàmbul comença dient que "la nació catalana s’ha anat fent en el decurs del temps". Posa per davant la definició de la pròpia identitat com a nació, i insisteix en la justificació històrica d’aquesta identitat, des d’abans de 1714, apel.lant als drets històrics amb els que relaciona el dret a l’autodeterminació tal i com el Parlament de Catalunya ho ha expressat reiteradement: com una vocació d’afirmació nacional mantinguda des de la creació de la institució de la Generalitat. Dret d’autodeterminació, per tant, que no es contempla com un dret autòmon que es reivindica com alguna cosa pendent de realitzar-se, sinó més aviat com un procés que ja s’ha anat realitzant en les institucions catalanes al llarg dels segles i que s’actualitza amb aquesta Proposta.

Aquesta fonamentació històrica del nou preàmbul contrasta fortament amb el breu contingut del preàmbul de l’Estatut de 1979 que parteix del procés de recuperació de les llibertats democràtiques ,"en aquesta hora solemne en què Catalunya recupera la seva llibertat". És ben bé que s’ha passat d’aquell moment fràgil i encara insegur de recuperació de les llibertats democràtiques després de la mort del dictador a un moment de maduresa institucional i democràtica que permet mirar al passat amb certa ufanor i reivindicar el futur amb més convicció, perquè també és evident que la declaració d’intencions que conté el nou preàmbul parla de les relacions de lliure solidaritat amb els pobles d’Espanya dins d’un Estat plurinacional, mirant cap a Europa, avançant cap a una democràcia de més qualitat.

Alguns partidaris acèrrims del "patriotisme constitucional" (línia Habermas) o del "cosmopolitisme social i moral " (línia Ulrich Beck) podrien pensar legítimament que amb aquest enfoc historicista tan preocupat per anar a la recerca de la identitat es perd densitat política, es defineixen essències i s’estableixen diferències en perjudici de valors que haurien de ser considerats més rellevants en aquest moment, com ara la necessitat de noves formes de participació democràtiques, la preservació per damunt de tot de la llibertat i la igualtat. La referència a aquests valors, però, també hi és, i resulta molt significativa l’al.lusió a un país "on cadascú pot viure i expressar prou identitats diverses, sense cap relació de jerarquia o de dependència entre elles". Alguna mà o alguna ment va inspirar aquesta aportació que fa de contrapès il.lustrat a l’enfoc històric, com també l’intent de superar el predomini de la memòria amb "la lliure i plena interdependència que una nació necessita avui". És clar que s’hi poden llegir, doncs, ideologies i enfocs diferents, resultat de les diverses concepcions polítiques que s’hi expressen.

Nació.- Entrant en el Títol preliminar (articles 1-14), l’article 1, de manera coherent amb l’obertura del preàmbul, proclama sense embuts que "Catalunya és una nació". I contra el nacionalisme espanyolista hem topat, Sancho. L’informe del Consell Consultiu estableix que aquesta definició és constitucional, si bé interpretada en un sentit històric i cultural, no exempt de la voluntat política d’autodefinir-se con un ens diferenciat (que és de fet el sentit que li dóna el preàmbul), i no prenent la nació catalana com a subjecte de sobirania que segons la Constitució només pot correspondre a la "Nación española". El que passa és que: a) posats a filar prim, la major part de constitucionalistes, i tots els polítics no nacionalistes o no catalanistes, no saben ni volen veure la relació d’aquesta definició amb el preàmbul, i no admeten que el seu contingut pugui tenir la menor significació equívoca respecte de la sobirania política exclusiva determinada en l’article 2 de la Constitució, i b) la definició que la Constitució fa d’Espanya és, de totes maneres, d’un doble nivell, ja que a l’article primer diu que "España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho" (i ja aniríem bé en aquesta direcció, perquè no hi hauria dificultat en entendre que la nació catalana forma part d’aquest Estat, el que és evident per tothom), però en l’article segon es fonamenta la Constitució "en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisble de todos los españoles", és a dir, es recondueix l’Estat a la Nació , i en el preàmbul de la mateixa Constitució es parla de la Nación Española amb el mateix sentit de dipositària exclusiva de la sobirania. Però això no vol dir que no es puguin combinar la definició de Catalunya com a nació i el primer nivell de la definició constitucional d’Espanya, respectant l’exclusivitat de sobirania del segon nivell, i tenint en compte també que es fan equivalents en aquest article segon les denominacions de "Nación española" i "patria común", el que vol dir que la Constitució no es vincula indefectiblement al terme únic de "nación" per a determinar el subjecte de sobirania. Amb bona voluntat (política) es podria pensar en salvar aquest escull afegint a l’article primer de la Proposta que Catalunya és una nació "dins de l’Estat plurinacional d’Espanya" (o un pas intermig:" dins de l’Estat espanyol constituït per nacionalitats i regions"), i refonent els dos apartats d’aquest article primer en un de sol: "i exerceix el seu autogovern per mitjà d’institucions pròpies, constituïda com a comunitat autònoma d’acord amb la Constitució i aquest Estatut". Com a nació té els trets diferencials que històricament ha anat adquirint, i la sobirania de l’Estat es concreta a Catalunya amb les institucions comunes i amb les pròpies de la Generalitat com a comunitat autònoma.

Deixant de banda aquestes digressions, no hi ha dubte que la definició de Catalunya com a nació equival a mostrar i a compartir amb la resta d’Espanya la identitat pròpia. Sabem que les identitats (també les personals) no consisteixen en un seguit de característiques que anem com traient d’un calaix on guardem les essències més definitòries i autèntiques, talment com si hi hagués un pòsit invariable i immaculat que ens determina per sempre (la nació com un ens intemporal, hipostàtic, suprapersonal). La identitat comporta sempre la relació social i és en la intersubjectivitat que es va configurant i renovant constantment. Per això no hi ha identitat que no necessiti el reconeixement de l’altre. No hi ha identitat que no s’hagi d’exposar a la crítica dels altres si no vol tancar-se sobre ella mateixa. Socialment, políticament, no guanyaríem res en el camp de la identitat catalana si no arribéssim a ser reconeguts per la resta d’Espanya, el que comporta que hem de ser clars en la nostra exposició (en el que té de formulació i de risc) i al mateix temps hem de saber el que es pensa de nosaltres, en profunditat, també el que se n’espera, per treure’n les conseqüències que calguin. Hi ha moments en què la imatge o representació que tenim de la nostra identitat no es correspon amb la que els altres tenen de nosaltres. Què cal fer llavors per créixer? Potser són necessàries fortes dosis d’escepticisme i de relativisme històric respecte de la nostra identitat.