Com un amic la mort, com un amic.

Dilluns passat, a la matinada, va morir la mare de la Rosa, és a dir, la meva mare política. El diumenge havia vingut amb nosaltres dos, la Carme, l’altra filla, el Joan, la Pilar i la Imma , a la casa de Sant Iscle, al peu del Montnegre, com altres vegades. Vam dinar sota l’acàcia, a la taula rodona, i com sempre, al corrent de tot, va prendre part activa en la conversa, als seus 87 anys. Hi va haver un moment que, com si fes un inventari senzill de la seva intervenció en les activitats de l’Associació del Carrer de Sant Ramon, en les que des dels inicis havia participat amb entusiasme, va fer aquest comentari : “ Em sembla que ja m´ho tindran en compte”. Jo li vaig afegir : “ No és que us ho hagi de semblar, sinó que en podeu estar ben convençuda”. I la Carme va reblar el clau dient : “ Això sí, ja diré als de la Junta que aquest any no cal que et dediquin cap més placa”. Va ser un comiat senzill que recordarem quasi com una ofrena als amics. En canvi avui, a Londres, una nova irrupció del terrorisme ens ha enfrontat obscenament a la manipulació més absurda de la mort de persones innocents.


VIDA

Discretament se t’ha escolat la vida,
aquesta vida,
quan encara la teva lucidesa,
mirant de sobreviure al cos malalt,
volia recordar-nos tantes coses.

Darrere teu, els anys de Can Boada,
les feixes treballades pel Joan,
el pati lluminós de Can Parés,
el taulell i el brogit de la bodega.

Dintre nostre, perviurà inoblidable
el record de la teva companyia,
de la teva joiosa exaltació
pels amics del carrer, per la paraula.

Maria,
ara que has fet el pas a l’infinit,
per mostrar-te el que val tot el que ens deixes,
com un amic la mort, com un amic
tancant-te els ulls, t’ha obert a una altra vida.