quadern d'en Cinto Amat

       El Consell Nacional de PSc del passat dimarts 25 va ratificar l’acord de votar “no” a la investidura de Rajoy per 241 vots a favor, cap en contra i una abstenció. A la unanimitat pel “no” s’hi va afegir l’expressió de la voluntat consensuada de “poder continuar compartint amb el Psoe un projecte federal per a Espanya”. El Consell Nacional actuava, com ha fet sempre, d’acord amb el que marquen el seus estatuts sorgits del Congrés d’unitat del socialisme català del 15 i 16 de juliol de 1.977, segons els quals el PSC és un partit jurídicament independent, sobirà, i federat amb el Psoe, en quina organització participa amb representació a l’executiva i als congressos.     Amb la ratificació del “no” a la investidura de Rajoy el PSC va molt més enllà d’una simple negativa a les maneres del govern Rajoy en la conjuntura actual, i molt més enllà d’un simple acte de sobirania, que molts al Psoe interpreten com un acte de rebel.lia, enfront de...

Amb cada any acomplert fem un alto al camí encenent les espelmes que ens senyalen l’edat i la flama ens remou el misteri del temps que s’atura un moment i amb un breu centelleig posa llum i delit a la tasca encetada en un punt que és avui, i és ahir i és demà, un regal que ens fa nens quan tot just l’estrenem i ens ajuda a ser grans si arribem a comprendre’l. En la flama dels teus trenta-dos anys, Elena, encara hi crema el ble de la primera espurna encenent-te el present amb la claror dels altres, una anella expectant d’il.lusions i mirades que t’uneix a la dansa i al bell joc del conviure celebrant el teu temps i el teu lloc a la vida. Cinto Amat 25 d’octubre de 2016 32è aniversari de l’Elena

      Ja fa un temps que llegint la novel-la d’en Pep Puig, “La vida sense la Sara Amat” (Premi Sant Jordi 2015), se’m van desvetllar una colla de sensacions que de primer vaig deixar al tinter però que no voldria que es perdessin del tot. La novel-la transcorre durant uns dies d’estiu de 1.981 a Ullastrell, el meu poble, i també el del novel.lista, i l’acció principal i els seus protagonistes es mouen invariablement pel Carrer de la Serra i pels seus contorns, centrats de manera específica a la casa del “sabater”. El carrer de la Serra, amb vistes esplèndides al cantó de Montserrat, va ser el carrer on vaig viure, amb llargues absències per raó d’estudis, fins a finals de 1.969 (any de naixement del Pep Puig), quan amb la família vam emigrar a Mataró. Sí, més que d’un simple trasllat es va tractar d’una emigració, potser emparentada amb la “fugida” de la Sara Amat, la protagonista adolescent de la novel-la.      Quan vaig tenir coneixem...

Les parets de Can Vives mai no acaben de caure. A la banda més alta un rellotge de sol ja fa anys que descompta l’ensulsiada del temps sobre l’era verdosa, però conserva el record de les hores marcades mentre mira al voltant el cim del Corredor, els turons del Montalt i la Creu de Canet que li apropa el silenci de les barques suspeses en la franja de mar. Quan un dia s’enfonsin, el soroll de les pedres cridarà sota els arbres els esperits del Montnegre que agafats de les mans en el cèrcol de l’era suprimiran el temps amb una altra mirada, la que fixa el moment de la pols i la runa, la que enfosca el paisatge amb l’oblit de les hores. C.A.

Com que el malson de la Cup ens té agafats pels collons amb això dels pressupostos, si   hem de fer volar coloms ens caldrà una altra partida per afegir al referèndum i no tindrem més sortida que buscar un Colom domèstic que faci molt bona Pinta al cimal de la columna i ens faci oblidar la Niña i la nau Santa María. Podria ser algun cupaire, un nou Cristòfor indígena embolcallat d’estelades al lloc d’aquell genocida, aixecant el dit enlaire, senyalant a les Espanyes el nou món barceloni plantant cara als pelacanyes. Això sí: deixaríem la peanya per aviar nous coloms a mida que es fan rodons els daixonses dels cupaires. C.A.

    Al president Puigdemont se li va posar bé l’esmorzar d’ahir a Madrid en un hotel de luxe, patrocinat per Europa Press. Va saber aprofitar l’oportunitat de presentar davant d’un públic selecte, sense governants però amb una desena d’ambaixadors, la seva teoria sobre el “referèndum o referèndum”. Després de l’esmorzar se li haurien pogut fer dues preguntes que són alhora dues constatacions que es es poden treure d’una particular lectura de la seva exposició: oi que veu clar que l´únic referèndum homologable seria el que es pogués pactar amb l’Estat, i que l’altre referèndum (l’unilateral o com li vulgui dir) és un impossible, un afegit per guanyar temps? ; oi que també veu clar que el més important és iniciar d’alguna manera un diàleg amb les institucions de l’Estat i els representants dels partits polítics encara que d’entrada no es tracti del referèndum a Catalunya, o no es es tracti sobretot del referèndum a Catalunya?      Més enllà de la ...

Arrela en el present la teva absència, un dol somort que escampa l’abundor de les llavors colgades temps endins, prenyades de futur quan es desfeien. Esclata en moltes veus la teva veu, com un ressò que uneix sons i paraules donant-nos el sentit del que parlàvem, del que era incomprensible quan ho dèiem. Dibuixa nous contorns la teva estança, s’hi mouen mans d’infant obrint finestres als anys madurs que creixen en silenci colrats pel mateix sol i el mateix aire, mentre busquem l’espai de cada cosa per confegir entre tots el lloc de sempre. C.A. 7 d’octubre de 2016 6è aniversari de la mort de la Rosa

      La petició de pena d’inhabilitació de deu anys per al president Artur Mas, i de nou anys per a les exconselleres Rigau i Ortega, continguda en l’escrit de conclusions o d’acusació de la Fiscalia pel 9N de 2014, diria que no té en compte ni els factors jurídics, i pròpiament penals, de la qüestió, ni els elements polítics que hi estan implicats.   Jurídicament, i encara que pugui significar una immissió agosarada en el terreny de l’expedient quins particulars desconec, el mínim que es pot dir és que es va voler fer passar per consulta el que simplement era un procés de participació ciutadana, de la mateixa manera que abans s’havia volgut fer passar com un referèndum de gran transcendència política   una simple consulta no referendària. El president parlava de locals, urnes i paperetes, però en el Títol III de la Llei de consultes no referendàries, sobre els processos de participació ciutadana, que en teoria havia d’emparar aquella consulta alte...

  Escriure sobre la qüestió de confiança es com fer la crònica d’una (des)confiança anunciada, amb la diferència que els que aquí representarien el paper dels germans Vicario de la novel.la de García Márquez, els cupaires, ja havien anunciat per endavant que votarien a favor d’atorgar la confiança. De manera que en el nou capítol del procés que s’obre amb l’atorgament de confiança hauríem de canviar l’inici   de García Márquez (“Santiago Nasar ya está muerto”) pel de “Carles Puigdemont sigue vivo”.      No obstant, i a pesar de què formalment la legislatura segueix viva, en teoria fins a mitjan de l’any vinent, la desconfiança de fons entre JuntsxSí i la Cup no ha desaparegut sinó que continua havent-hi motius greus per pensar que en un futur més o menys immediat es faran de nou visibles les incompatibilitats de les dues formacions independentistes, sigui ja en el debat de situació política de la setmana que ve, sigui en el debat dels pressupostos, ...

    Tots disparen de fa temps contra Pedro Sánchez, des de fora i des de dins del mateix Psoe. Els atacs perquè dimiteixi com a secretari al capdavant del partit es multipliquen després dels resultats tan negatius d’ahir al País Basc i a Galícia. És ben cert que Pedro Sánchez s’ha fet fort en la negativa a investir president Rajoy i que en aquesta tessitura no ha donat més senyals d’iniciativa per convèncer al propi partit i a l’electorat i començar a dibuixar alguna alternativa plausible a un govern Rajoy. No se sap què hi ha rere el no inamovible de Sánchez.    Però no és menys cert que els crítics de Pedro Sánchez tampoc han explicat quina alternativa hi ha rere la dimissió de Pedro Sánchez, ni sota quines condicions s’hauria de concedir l’abstenció a una investidura de Rajoy. Podria ser sense condicions, contra el parer de la immensa majoria dels votants socialistes? I si l’abstenció s’acaba concedint, la situació de decliu electoral del   ...

        Només hi ha hagut un pregó aquestes festes de la Mercè. Perquè en el pregó de Javier Pérez Andújar hi cabia tot Barcelona, tota la Barcelona popular, creativa, la de tots els barris, totes les places i carrers, tots els autors anònims i tots els famosos, la Barcelona dels obrers i els menestrals, dels negociants, dels perduts i els retrobats, dels que han fet història i dels que han patit la història, perquè hi ha moltes maneres de ser de Barcelona. També la Barcelona dels que han nascut a qualsevol lloc, però és igual perquè quan ho van fer eren molt petits. Impossible no emocionar-se llegint el pregó inclusiu i totalment comprehensiu de Pérez Andújar, evocant la Barcelona popular i oberta, la Barcelona de tots i de totes, la Barcelona de les il.lusions, de les frustracions, de les petites esperances i de les grans emocions, penjades als quioscos de les cantonades, cal.ligrafiades amb les plomes i les veus de tots els protagonistes, grans o...

Al passeig de Recoletos se sent la veu engolada de l’ínclit diputat Homs: “La sentència està dictada”. Com el Cèsar rediviu enfrontant-se al vell Pompeu li ha dit al jutge Palomo que en la justícia no hi creu, que li ha vist sota la toga la sentència del fiscal condemnant-lo a les galeres per demòcrata i lleial. La tropa que l’acompanya són les restes convergents de la mateix batalla que lliuren des de fa temps, aplegades a Cibeles per donar-li un cop de mà i fer veure als senadors que el cònsol no es rendirà. Però a Madrid el Manzanares no s’assembla al Rubicó, no hi ha riu per travessar ni sort que valgui un escó, i podria molt ben ser que “l’alea jacta est” del cònsol i exconseller el mantingués presoner al galliner del Congrés. C.A.

             La perspectiva de cinc diades consecutives des de setembre de 2012, amb la participació massiva de ciutadans reclamant la independència, porta a reflexionar no ja sobre la singularitat del moviment capaç d’articular manifestacions d’aquestes característiques, úniques en el concert internacional per la seva organització i la seva estètica, sinó sobre les conseqüències polítiques que s’han anat produint després de cada manifestació, per veure si la magnitud de les mobilitzacions periòdiques, com a fets polítics indiscutibles en si mateixes,   es correspon amb la traducció de mesures concretes que signifiquin un avenç real en el procés cap a la independència.     1.- 11 de setembre de 2012: “Catalunya, nou estat d’Europa” i la superació de l’autonomisme.     Després de l’ensulsiada de la Sentència del TC sobre l’Estatut, que va provocar la manifestació de protesta de juliol de 2010 amb la particip...