Només hi ha hagut un pregó



  

    Només hi ha hagut un pregó aquestes festes de la Mercè. Perquè en el pregó de Javier Pérez Andújar hi cabia tot Barcelona, tota la Barcelona popular, creativa, la de tots els barris, totes les places i carrers, tots els autors anònims i tots els famosos, la Barcelona dels obrers i els menestrals, dels negociants, dels perduts i els retrobats, dels que han fet història i dels que han patit la història, perquè hi ha moltes maneres de ser de Barcelona. També la Barcelona dels que han nascut a qualsevol lloc, però és igual perquè quan ho van fer eren molt petits. Impossible no emocionar-se llegint el pregó inclusiu i totalment comprehensiu de Pérez Andújar, evocant la Barcelona popular i oberta, la Barcelona de tots i de totes, la Barcelona de les il.lusions, de les frustracions, de les petites esperances i de les grans emocions, penjades als quioscos de les cantonades, cal.ligrafiades amb les plomes i les veus de tots els protagonistes, grans o petits. Per això aquestes festes de la Mercè només hi ha hagut un pregó, el que ens explica a tots i parla de tots.

   De la bufonada, millor no parlar-ne. Ha estat una cosa equivocada, situada incomprensiblement al marge de la Barcelona de tots, en una plaça equivocada. Però és igual, perquè semblava que eren molts i en realitat eren molt pocs i molt petits comparats amb la gran Barcelona evocada i convocada en l´únic pregó de Pérez Andújar. Malauradament per un dia, i desitjo que no serveixi de precedent, han canviat les emocions per la reacció i la provocació que sempre  porten a una forma no productiva d’enfrontament, una manera absurda de matar les il.lusions, aliena a la tradició barcelonina recordada en l’únic pregó d’aquestes festes de la Mercè.


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

La nostra història, la meva joia

Imatge
      Dijous passat vaig anar   a la presentació de les memòries del sacerdot, mestre i company Josep Hortet, al Seminari de Barcelona. Porten per títol “La nostra història, la meva joia” i són en realitat un relat autobiogràfic amb una riquesa de detalls i de matisos que t’enganxen en cadascun del sis capítols de què consta el llibre ( infància i creixement, la joventut, treball educatiu, treball comunitari i diocesà, la grandesa corrent i camí avançat ), de 1937 a 2024.    El detall del relat autobiogràfic combina les dades personals amb contínues reflexions sobre el sentit de les seves accions, del seu progrés vital com educador, coordinador i dinamitzador de la vida comunitària a la diòcesi de Barcelona, en el context de la història social i política del país. Més enllà de l’interès que el llibre pot tenir, i penso que ha de tenir, en els ambients de la comunitat eclesial, val molt la pena tenir-lo en compte en l’àmbit de les relacions Església-soc...
Més informació

Contra la por

Imatge
     Anselm Kiefer. Pintures d'aquest autor il.lustren l'obra "L'esperit de l'esperança"  Aquests dies, després de les inundacions a València i del resultat de les eleccions a EE.UU amb la contundent victòria del trumpisme, s’està imposant un estat d’ànim pessimista, com si es tractés de la cristal.lització de les pitjors expectatives covades de fa temps en un clima de desconcert i ressentiment que aboca a la desesperança de molts i a l’antipolítica de la nostàlgia regressiva de molts altres. L’eslògan MAGA de Trump (Make America Great Again), com ha recordat Eduardo Mendieta, professor de la universitat de Pensilvania, és pura i simple antipolítica, la política de la nostàlgia contrària a allò de què tracta la política de veritat, del que podem crear i que per tant és prospectiva, no regressiva ni retroactiva.    La devastació de València per les inundacions, amb pèrdua de vides i danys materials de gran abast, que tant em recorden les inundacions del ...
Més informació

“Un hivern fascinant” o els oblits impossibles de Joan Margarit

Imatge
     A l’epíleg del seu darrer poemari, “Un hivern fascinant”, Joan Margarit explica que els dos pols de tensió del pensament, l’abans i el després, se li han equilibrat en una nova lleugeresa, de manera que el demà li ha caigut en l’oblit i el passat el veu catapulat tan lluny que quasi és també un oblit. Hauria arribat així a una nova estabilitat o a un úlltim desordre que definiria el seu present present, la darrera etapa, com un hivern fascinant.   Vist així, la lectura dels poemes seria com un camí que transcorreria entre lleus pinzellades d’un futur que amb prou feines s’entreveu, quasi oblidat perquè seria difícil d’encarar-lo, i un passat que només s’albiraria molt lluny i a llambregades.   Però hi ha una altra lectura d’aquests poemes, més enllà del que el poeta voldria deixar escrit com l’esdevenir d’un tènue present hivernal que tendeix a desaparèixer, una lectura que va de la contundència de la contemplació del passat com el verit...
Més informació