Diades



       

    La perspectiva de cinc diades consecutives des de setembre de 2012, amb la participació massiva de ciutadans reclamant la independència, porta a reflexionar no ja sobre la singularitat del moviment capaç d’articular manifestacions d’aquestes característiques, úniques en el concert internacional per la seva organització i la seva estètica, sinó sobre les conseqüències polítiques que s’han anat produint després de cada manifestació, per veure si la magnitud de les mobilitzacions periòdiques, com a fets polítics indiscutibles en si mateixes,  es correspon amb la traducció de mesures concretes que signifiquin un avenç real en el procés cap a la independència.
   1.- 11 de setembre de 2012: “Catalunya, nou estat d’Europa” i la superació de l’autonomisme.
   Després de l’ensulsiada de la Sentència del TC sobre l’Estatut, que va provocar la manifestació de protesta de juliol de 2010 amb la participació del president Montilla al capdavant, la manifestació d’aquell setembre del 2012 va representar una novetat majúscula perquè trencava definitivament amb la inèrcia conformista de les celebracions anteriors, tant per la participació com per la contundència del seu missatge. El nacionalisme moderat de CiU s’havia passat amb bous i esquelles al sobiranisme, evolucionant des del concepte equívoc del dret a decidir cap a formulacions cada vegada més clares d’independentisme. L’estelada, com ensenya de batalla, substituïa la senyera definitivament (encara que en els projectes de nova Constitució per a la República Catalana es manté el símbol de l’ensenya tadicional de les quatre barres vermelles sobre fons groc, però això són figues d’un altre paner…).
   La traducció política concreta d’aquell onze de setembre, que esperonà el president Mas a viatjar a Madrid d’urgència per plantar cara a Rajoy amb la qüestió postissa del concert econòmic o pacte fiscal, i a començar-se a postular com a futur president del nou estat d’Europa (President, president!!), va consistir en la celebració el novembre d’aquell any d’eleccions anticipades  que li van significar al president Mas la pèrdua de dotze escons al Parlament (de 62 a 50). El que havia de ser la confirmació definitiva de l’hegemonia  del nacionalisme conservador convertit a l’independentisme es va transformar en l’inici d’una lluita soterrada amb l’independentisme tradicional d’ERC per controlar el procés. Junqueras va optar per fer d’oposició de l’oposició, és a dir, per fiscalitzar el govern sense compromisos aparents.
   2.- 11 de setembre de 2013: “Via catalana cap a la independència” i la pugna per la sobirania.
   L’estètica d’aquella manifestació, de cap a cap de Catalunya, va sorprendre Europa. Sens dubte la més nombrosa, o almenys la més reveladora de la transversalitat del sentiment independentista.
   La pressió social d’aquella estètica meravellosa es va traduir políticament en la continuïtat de l’estira-i-arronsa permanent del Govern amb ERC, entorn de la necessitat d’un referèndum d’autodeterminació i la forma de portar-lo a terme. Fins al desembre d’aquell any no hi va haver acord sobre la pregunta que es formularia, de doble apartat i opcions progressives, i fins a l’abril de 2014 no es va poder defensar la legitimitat d’aquella opció al Congrés de Madrid, que la va refusar. Va ser la primera, i de moment l’última, vegada que el procés entrava directament en el debat del Congrés de la mà dels seus impulsors per defensar-lo. En qualsevol cas, la consulta va continuar formant part del futur immediat de l’imaginari del procés i es presentava com realitzable en un termini breu, per iniciativa del Parlament que es posava a legislar sobre la Llei de Consultes de Catalunya després d’haver aprovat el gener de 2013 la declaració de sobirania del propi Parlament.
   Mentrestant , el TC declarava el març de 2014 la nul.litat d’aquella declaració de sobirania i posteriorment de la Llei de Consultes.
    3.- 11 de setembre de 2014: La “V” de victòria i la batalla per la consulta. 
   Altra vegada la contundència d’aquella demostració de força va empènyer el president Mas a signar a finals del mateix mes, enmig d’una parafernàlia presidencialista que reincidia en la voluntat permanent de fer història, el decret de convocatòria de la consulta per al 9N. La ploma amb què es va signar deu estar guardada en algun lloc o bé ja és peça d’algun museu d’història política recent.
   La proximitat de la data de convocatòria, sota la pressió de l’ANC i d’Òmnium (els cervells de les mobilitzacions: President, posi les urnes!!) va donar lloc a un reguitzell de propostes i contrapropostes, des de la celebració tal qual de la consulta a pesar de la nova declaració de nul.litat de la convocatòria fins a la formulació d’un procés participatiu aigualit que almenys va facilitar, directament o indirectament, que el govern de Madrid no fes res, o quasi res, per impedir-lo. Les seqüeles d’aquella consulta, però, perduren en les imputacions per desobediència del president Mas, de la Vicepresidenta i  de la Consellera d’educació al TSJC, així com del Conseller Homs al TS. Una caixa de Pàndora que pot contenir una bona quantitat de benzina per al procés i les mobilitzacions que ens esperen.
    L’eufòria del 9N no es va traduir políticament amb cap guany concret per al procés, ni va obrir la porta a cap negociació amb el govern del Pp que s’ha mantingut sistemàticament entre la negativa a parlar i el menysteniment de les mobilitzacions, amb el recurs al TC com únic instrument de resposta. La falta de guany concret va començar a dibuixar un panorama de major radicalitat entre sectors de les forces independentistes que passarien a plantejar amb  més insistència la necessitat d’una declaració unilateral d’independència per sortir de l’atzucac.
    L’alternativa que  es va acabar imposant va ser la d’unes eleccions “plebiscitàries” prèvies a la declaració unilateral d’independència. La formació de la llista conjunta de JuntsxSí, que deixava fora la Cup, no es va aconseguir fins al juliol de 2015, després de discussions inacabables i amb un últim i definitiu full de ruta aconseguit entre  prolongats dolors de part dels signants que creaven un desconcert més i més creixent entre els mobilitzats del procés. Una llista vergonyant per a CiU, que va preferir posar el candidat Mas en el quart lloc, i gloriosa per als cervells de les mobilitzacions, ANC i Òmnium, que tenien els seus representants en els llocs segon i tercer. La convocatòria de les noves eleccions anticipades per al 27S comptava de nou amb el pòrtic mobilitzador d’un altre 11 de setembre que havia de ser definitiu en la vida de tots els convençuts que, aquesta vegada sí, s’arribaria al final amb un calendari irrefutable de divuit mesos (“el vot de la teva vida”)
   4.- 11 de setembre de 2015: “Via lliure a la República Catalana”i el “mandat democràtic” de les plebiscitàries.
    La Via lliure hipostasiada a la Meridiana de Barcelona, a les fronteres de la ciutat dels vençuts transformada en la ciutat dels guanyadors,  es va viure en un clímax de victòria certa davant la imminència de les eleccions del dia 27. La traducció, però, d’aquell sentiment de victòria de la diada es va quedar en una victòria de JuntsxSí que defraudava les expectatives creades i que havia de recórrer al complement de la Cup per arribar a la majoria absoluta de govern, havent perdut el plebiscit de la majoria de votants. Aquell resultat va ser un cop que va trastocar les perspectives, alleujat amb el bàlsam de la majoria d’escons i dissimulat amb la fórmula del mandat democràtic que suposadament s’havia obtingut, més en el camí del voluntarisme inesgotable que del realisme polític que hauria aconsellat un replantejament de la dinàmica del procés.
    La incompatibilitat de JuntsxSí i la Cup es va fer palesa de seguida, però la urgència de donar mostres d’operativitat en concordança amb la voluntat republicana i la dependència de la Cup van donar lloc, primer, al document del 9N, una proclamació de ruptura que havia de ser la pauta del nou Parlament (“Què és això?”, en paraules del Conseller Mas Colell), i després, a la separació del president Mas (“a la paperera de la història”) i a l’elecció a dit del nou president Puigdemont a l’últim sospir. 
    La mobilització ciutadana, en compensació, havia guanyat la presidència del Parlament per a la presidenta de la ANC (“Visca la República Catalana!”) però va perdre els pressupostos del 2016 amb la conseqüència d’una qüestió de confiança per al nou president que el deixava entre la dimissió obligada i l’astúcia per evitar-la amb el recurs altra vegada a un moment posterior al següent 11 de setembre. L’activitat parlamentària va prosseguir limitada als aspectes republicans de futur, amb la ratificació de la declaració del 9N i la posterior aprovació de les conclusions de la Comissió d’estudi del procés constituent, obrint un altre conflicte amb el TC i ationant les ganes de brega del govern en funcions del Pp que demana al mateix Tribunal diligències penals.
    5.- 11 de setembre de 2016: “A punt” i la preparació d’unes eleccions constituents.
    La celebració de l’última diada, com expressa el seu eslògan, ha evidenciat el desig d’arribar a un punt i final del procés, d’acabar amb l’estètica i el processisme, i concretar d’una vegada per totes l’entrada en funcionament de la nova república.
    El futur polític immediat que s’obre amb aquesta petició gira entorn de la concreció d’unes dates per a la convocatòria d’unes noves eleccions “constituents” (també el setembre de 2017!), si supera la qüestió de confiança, segons que ha exposat el mateix president, i si no és possible la celebració prèvia d’un referèndum pactat d’acord amb els estàndards internacionals de legitimitat, legalitat i seguretat jurídica. El referèndum unilateral, exigit per la Cup i festejat per ERC, la ANC i Òmnium, queda a mercè de meres consideracions d’oportunitat, utilitat i factibilitat, almenys en aquests moments.
    De manera que per estar del tot a punt ens espera encara l’onze de setembre de 2017 que, a semblança de l’onze de setembre de 2015, ens convidarà a repetir el vot de la nostra vida de cara a la formació d’un Parlament Constituent. En l’ínterim es succeiran les declaracions de nul.litat del TC i el treball semiclandestí de les comissions del Parlament per evitar precisament la intervenció judicial. Podria ser que les lleis de desconnexió (hisenda, seguretat social i transitorietat jurídica) apareguessin cap al final de la present legislatura formant part d’un paquet legislatiu que es proposaria a l’electorat poc abans de les eleccions  “constituents”, com formant part de la voluntat republicana de la majoria. Digués el que digués el TC i el govern i el Parlament espanyols, les eleccions “constituents” se celebrarien igualment sota les directrius d’aquesta proposta final.
    Però no es poden descartar altres efectes polítics: que algun moviment des del nou govern central (en positiu o en negatiu) deixés en suspens aquesta part final del procés, o que les discrepàncies al si de l’independentisme fessin impossible un front electoral comú i el plantejament constituent mutés cap a un enfrontament entre sobiranisme d’esquerres i sobiranisme de dretes per mor de l’objectiu que batega al fons de tot el procés, el poder de goverrnar.
    6.- Conclusions.
    - Les mobilitzacions de la diada de cada any han tingut efectes polítics indiscutibles en el procés d’independència. En si mateixes constitueixen un fet polític de primer ordre, la condició necessària, potser no suficient, per la permanència del procés.
    - Les visions polítiques dels sobiranistes i dels seus mitjans de comunicació (algun dia s’haurà d’estudiar en profunditat la seva aportació al procés) han tingut al seu torn influència decisiva en el disseny de les successives manifestacions, en un moviment de progressiva retroalimentació de celebració i proposta dels grups articulats entorn del sobiranisme. La manifestació de cada any recull el nou disseny d’acció política de l’exercici, el confirma i esperona i proposa altres expectattives, des de recollir el dret a decidir fins a proposar el referèndum unilateral i la declaració unilateral d’independència.
   - En l’elaboració d’aquest disseny progressiu s’han perdut alguns llençols i s’han creat no poques tensions: desconcert del Psc, fractura de CiU, aparició de C’s, sacrifici del president Mas, desaparició de Convergència, irrupció de l’assemblearisme en l’acció parlamentària, pèrdua de pressupostos.
  - La influència recíproca ha tingut com efecte principal la consolidació del sentiment independentista global. La traducció de les mobilitzacions en mesures polítiques concretes ha sigut més aviat escassa i de nul.la eficàcia, fins ara, de cara a fer real el propòsit de la independència. Hi ha una gran desproporció entre les dimensions i la magnitud de les mobilitzacions socials i els seus resultats concrets. Tampoc han generat un canvi de posició política dels Estats respecte del procés, ni a la UE ni en el concert internacional, més enllà de fugisseres mostres de simpatia cap als catalans i la seva capacitat estètica. Per contra, s’han trencat tots els ponts amb el govern central i generat conflictes permanents amb el TC.
    - La traducció a les urnes de les mobilitzacions, que mostren una hegemonia aclaparadora de l’independentisme, no s’ha correspost fins ara amb els resultats electorals que se n’esperaven, ni en la interpretació que es pugui fer del procés participatiu del 9N ni amb els resultats del 27S , i encara menys amb els resultats de les generals.
    -  En conjunt les mobilitzacions han fet present i actualitzat cada 11 de setembre les exigències d’un procés que sabem com va començar però que no sabem com i quan pot acabar. S’està donant la paradoxa de conviure en un mateix sentiment independentista global les sensacions d’eufòria, de cansament i d’impotència política.
    Les mobilitzacions, com el procés, no poden morir, però potser comencen a demanar un canvi de rumb intel.ligent. Deia Gaziel que voler fer topar violentament Catalunya amb Espanya  és com posar en pràctica l’antiga faula del tupí de terrissa i el tupí de ferro.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?