Can Vives del Montnegre




Les parets de Can Vives mai no acaben de caure.
A la banda més alta un rellotge de sol
ja fa anys que descompta l’ensulsiada del temps
sobre l’era verdosa, però conserva el record
de les hores marcades mentre mira al voltant
el cim del Corredor, els turons del Montalt
i la Creu de Canet que li apropa el silenci
de les barques suspeses en la franja de mar.

Quan un dia s’enfonsin, el soroll de les pedres
cridarà sota els arbres els esperits del Montnegre
que agafats de les mans en el cèrcol de l’era
suprimiran el temps amb una altra mirada,
la que fixa el moment de la pols i la runa,
la que enfosca el paisatge amb l’oblit de les hores.

C.A.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?