El Consell de la discòrdia i la paralització

 

   Pere Aragonès diu que no és el moment de xutar la pilota cap endavant mentre demana a Junts que arribi a un acord perquè el país té moltes urgències de caràcter social i econòmic que fan inajornable un govern amb totes les funcions. Per la seva banda, Toni Comín en l’entrevista d’ahir a El Punt Avui, en la seva condició de vicepresident del Consell per la República, posa clarament com a condició per a un acord l’acceptació per part d’ERC d’un Pla B per concretar l’estratègia de l’embat amb l’Estat quan es doni per fracassada la taula de negociació amb el govern central. Un fracàs que Junts ja dona per descomptat.

  Sense embuts Toni Comín defensa que el lloc natural de l’estat major que ha de dirigir aquesta estratègia es troba al Consell per la República, com “un tercer òrgan dins la seva estructura institucional, al costat del govern del Consell i l’assemblea de representants”. Tant és així que arriba a la conclusió que si no es parteix del Preparem-nos dictat per Puigdemont (la mobilització de la societat per activar la declaració d’independència), “aleshores ja serà cosa de Junts decidir si és raonable investir o no, o ser al govern o no, si aquest no assumeix l’estratègia del desbordament democràtic”. I afegeix: “El secretari general, la vicepresidenta del partit i la presidenta del Parlament han dit que l’opció de quedar-se a l’oposició és real. Les confiances estan tan disminuïdes que algú es pot pensar que van de farol, i no”.

  Resulta paradoxal comprovar com la turbopolítica del procés ha donat lloc a una superestructura pseudoinstitucional, el Consell per la República a l’exili, que paralitza l’acció de govern a Catalunya. La paralització és tan definitiva que condiciona no només l’acord entre ERC i Junts per formar govern sinó també la trajectòria d’aquest govern en el futur immediat encara que arribin a aguna mena de pacte. Les posicions de partida són tan irreconciliables que, com s’ha fet evident durant la passada legislatura, la viabilitat del govern des de Junts només es contempla si les circumstàncies del seu exercici produeixen el desgast d’ERC.

  Malgrat les aparences, ERC es mostra tan dòcil que no gosa encarar-se amb l’esquizofrènia política que li provoca la negociació amb Junts, per por al cost electoral que li podria significar. Aquesta docilitat resulta letal per a la governança de Catalunya. La por a ser considerat el traïdor a l’independentisme si es posen sobre la taula les condicions reals de negociació, tant les que es refereixen a la taula amb el govern central com les que es discuteixen amb Junts, és l’altre element paralitzant de la  superestructura del procés que es difon sobre la totalitat dels seus protagonistes i que en aquests moments afecta ERC d’una manera especial. 

  No convé oblidar que fa poc més d’un any, en el míting de Perpinyà, la voluntat de lluita pel control del poder es va fer esfereïdorament explícit amb la xiulada a Junqueras que cridava des de la presó a avançar en el diàleg. El resultat de les eleccions del 14F no ha millorat els símptomes esquizoides d’ERC sinó que els ha empitjorat amb el miratge de la superació del 50% del vot independentisa que, paradoxalment també, ha enfortit més el radicalisme de Junts. La mateixa formulació de Nova Generalitat Republicana que ha adoptat a títol de propaganda Pere Aragonès és l’expressió d’aquests símptomes esquizoides: ni la Generalitat pot ser res diferent del que institucionalment és, ni la remissió idealista a una República inexistent li aporta cap facultat nova per enfrontar les urgències del país.

  ERC acaba perdent fins i tot quan guanya. Mentre es mantingui la superestructura del Consell per la República la posició d’ERC serà sempre provisional i erràtica, per més que ostenti la presidència de la Generalitat. Les condicions personals dels qui són a  l’exili, relacionades amb el fet dels indults als empresonats, que no haurien de tardar, poden fer pensar que el Consell per la República té data de caducitat. Peró fins que no arribi el moment de la seva dissolució, si ERC no fa el pas endavant de trencar amb Junts i buscar una alternativa de govern per fer front a les urgències d’aquest moment, les conseqüències en el teixit social i econòmic de Catalunya, per a tots els ciutadans, independendistes i no independentistes, seran encara més tràgiques del que ja han sigut.

  En aquests moments transcendentals és comprensible que molts es plantegin la conveniència que el PSC i els Comuns facilitin amb una abstenció la investidura de Pere Aragonès per formar govern i deixar Junts  a l’oposició. Cal constatar, però, que el pas a l’oposició de Junts, voti o no voti la investidura d’Aragonès, és una possibilitat real que contemplen, i especulen amb ella, des de Junts mateix. La dependència d’ERC respecte de Junts continuaria igualment, amb el vistiplau del PSC. No és possible sortir de l’atzucac si ERC no s’atreveix a negociar el govern amb qui va guanyar les eleccions, el PSC, i amb l’aportació dels Comuns. Tanta valentia a ERC li és fins ara desconeguda, i la seva capacitat de govern continua sent una incògnita.