Trapero, absolt

 


  Trapero, de profundes conviccions democràtiques segons ha manifestat Puigdemont aquest mateix matí tot just notificada la sentència, ha estat absolt juntament amb tota la cúpula dels Mossos pels fets del 19 i 20 de setembre i 1 d’octubre de 2017, pels quals el fiscal demanava condemna per sedició o alternativament per desobediència. No podem saber si les profundes conviccions democràtiques que ara li reconeix el llavors president Puigdemont s’haurien convertit als ulls de l’independentisme en una prova més de la persecució implacable de part dels poders de l’Estat contra les conviccions del mateix Trapero, en coherència amb les resolucions anteriors. Ara diu que sabia que Trapero no era independentista; ens hauria d’explicar per què ell i el seu govern van intentar instrumentalitzar-lo com si ho fos.

  En qualsevol cas, la sentència absolutòria marca un important punt d’inflexió en el discerniment judicial dels fets de fa tres anys i ofereix material de reflexió abundant tant per als membres del Govern en aquells moments, i extensivament per a tots els sectors de l’independentisme, com per als partidaris de la resposta judicial a ultrança que va marginar totalment la conveniència d’una resposta política o, si més no, l’oportunitat d’una intervenció prèvia i proporcionada que hauria evitat l’enjudiciament d’aquells fets, o almenys el caràcter alarmista i penalment maximalista amb què es van enjudiciar.

  Els arguments de la sentènia absolutòria no es limiten a constatar que la prova de l’acusació no és suficient per a una condemna o que ofereix simplement dubtes, sinó que analitza i exposa amb contundència cadascun dels contraindicis que apunten justament cap al contrari del que l’acusació donava per provat. No hi va haver cap suport, ni per activa ni per passiva, ni per acció ni per omissió negligent, del major Trapero o de la cúpula dels mossos a la decisió del Govern de celebrar el referèndum de l’1-O en qualsevol circumstància.

  Els contraindicis analitzats a la sentència, seguint l’extens material provatori aportat per una sòlida defensa, són els mateixos que van quedar exposats en el testimoni del mateix Trapero i dels comissaris dels mossos en el judici del procés. En aquell testimoni Trapero va resultar clar i contundent en aspectess substancials que ara la sentència absolutòria té en compte:  en el punt d’irresponsabilitat que va verificar en les declaracions del Conseller Forn a l’hora de confondre en els mitjans de comunicació  l’interès polític pel referèndum amb la disposició dels mossos a facilitar-lo, i sobretot en l’exposició, a requeriment del mateix president del tribunal al final de la declaració (després d’un estira-i-arronsa amb el fiscal), del contingut de la reunió del 28 de setembre de 2017 a Palau, a petició seva, a la que va comparèixer amb la cúpula dels mossos per deixar clara la posició del cos amb relació a la voluntat d’obeir el manament judicial d’impedir el referèndum. En aquella reunió es va exposar fredament el risc d’alteració de l’ordre públic que es posava en joc amb el manteniment de la convocatòria del referèndum malgrat l’advertència de la comissaria d’informació que preveia enfrontaments amb la policia que podien ser intensos, no de manera generalitzada però sí concentrats en una quarantena de centres especialment conflictius.

  Juntament amb els contraindicis aportats la sentència absolutòria valora de manera congruent l’actuació dels Mossos en els fets de setembre i octubre des de l’òptica de la intervenció efectiva, proporcional i oportuna, que se’ls podia exigir. I la valoració es fa tenint en compte els principis d’evitació dels danys o minoració dels mateixos, incidint en aquest aspecte en total contradicció amb els supòsits teòrics que de forma temerària va portar unilateralment a la pràctica el coordinador Pérez de los Cobos el matí de l’1-O. La irresponsabilitat dels polítics, venia a dir Trapero, era una cosa, però la real previsió d’una violència generalitzada no hi tenia res a veure. El conflicte amb la policia estava cantat des del moment que el dispositiu policial s’orientés a atacar directament, en contra del seu criteri, els ciutadans i no a a dissuadir l’organització sense buscar el cos a cos amb els que tenien intenció de votar. En aquesta diferència de criteris rau el nucli de la qüestió, i la sentència parla justament de la diferència de criteris policials en pro de la convivència i del respecte a les persones de la que de cap manera pot deduir-se una actitud contrària o reticent al compliment del manament judicial.

  Segons la direcció dels cossos policials de l’Estat el compliment del manament judicial d’impedir el referèndum s’havia de fer efectiu en el cos a cos amb els ciutadans que oferissin quasevol tipus de resistència. Evitar la confrontació, per violenta que resultés, significava per als comandaments de l’Estat una  excusa per no complir. Així ho va manifestar literalment Pérez de los Cobos en la seva declaració, i aixi ho va recordar Trapero aclarint que aquella manera d’entendre el paper de la intervenció policial, que de passada servia per acusar de covard i de desobedient el criteri del major, li resultava especialment ofensiva. Es podia i s’havia d’intentar complir amb el manament judicial sense desencadenar molta més violència que la que objectivament era previsible, com malauradament va passar per l’obsessió dels cossos d’intervenció de la guàrdia civil i policia nacional (compartida per la fiscalia) d’associar el compliment judicial amb l’atac directe contra tota mena de resistència. La mateixa consideració mereix a la sentència absolutòria la intervenció dels Mossos en els fets  del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia.

  Hi ha un altre aspecte a subratllar, i és la constatació que fa la sentència absolutòria de l’existència de ressorts suficients en l’ordenament jurídic de l’Estat, com l’estat d’alarma o d’excepció i l’article 155 de la Constitució, per evitar arribar a situacions extremes com la que es va produir. El fet que no s’hagués posat en marxa aquest remei constitucional no justifica que “sempre i en tot cas l’acatament de la legalitat i de les decisions dels tribunals hagués de passar per la producció de greus danys a les persones i per una greu alteració de l’ordre públic a Catalunya”. Molts mals ens hauríem estalviat si haguessin funcionat aquests ressorts constitucionals abans dels fets de fa tres anys, i encara més si la seva aplicació s’hagués subordinat a la recerca d’una sortida política.

  Amb aquesta sentència Trapero pot surtir de la injusta situació de soledat en què l’havia deixat el càlcul oportunista i abusiu del Govern al jugar amb la seva persona de manera ambígua, presentant-lo alhora com el Major perfecte i com suposadament  partidari del referèndum sí o sí. Aquesta ambigüitat buscada és la traducció més cruel i injusta de la representació teatral del procés en perjudici d’un dels seus funcionaris més representatius, el Major dels Mossos. Molt s’haurà de reflexionar en el futur sobre les conseqüències institucionals del procés, però el que crida més l’atenció des del punt de vista de l’ètica política és veure com n’han sortit perjudicades, humanament i professionalment, persones amb càrrec a les institucions que van ser arrossegades,  a vegades en contra de les seves conviccions més sòlides, com en el cas del Major Trapero, per l’allau de decisions irresponsables. No exculpa d’aquesta irresponsabiltat el fet que ara Puigdemont qualifiqui aquestes conviccions de Trapero com de profundament democràtiques.Trapero pot sortir de la seva soledat i recuperar la seva dignitat i vàlua professional, i alhora el cos dels Mossos recupera la seva integritat i indemnitat en benefici de les institucions de la Generalitat, la Generalitat que Torra diu que és un destorb per a la independència. Tots hauríem d’aplaudir aquesta recuperació.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat