Confrontats amb la realitat

 


  Parlant de la sociologia de la complexitat a la seva darrera obra, “Una teoría de la democracia compleja”, Daniel Innerarity té una cita de N. Luhmann referida a l’extrema situació de contingència que diu: ”Tot podria ser d’una altra manera i no puc canviar quasi res”. Aquesta definició de la contingència que oscil.la entre el que és possible de canviar (les estrtuctures són contingents) i l’evidència que se’ns fa sovint present de no poder canviar quasi res (la contingència és estructural) dona la mesura exacta i acota a la perfecció els límits i les expectatives que la realitat de la pandèmia ens imposa. Mirant enrere veiem que era possible que ens passés el que ens està passant, i mirant endavant no és pas necessari ni convenient acceptar que ja no en sortirem de la realitat que ens tenalla. Les coses podien haver anat d’una altra manera però tenim recursos per sortir-nos-en. Hem d’acceptar de viure en una realitat cada vegada més contingent però no absolutament paralitzant.

  Una ullada a la situació social, política, econòmica i cultural del present ens fa veure que aquesta dualitat de la realitat contingent imposa moltes limitacions però també obre moltes expectatives. Podem ser escèptics, crítics, dubitatius, però la realitat no ens dona arguments per caure en un escepticisme total i definitiu, en una depressió col.lectiva de la que seria impossible sortir-ne. Tot i que per combatre l’escepticisme radical és necessària la nostra aportació activa, de vegades el simple saber interpretar  el devenir de la realitat temporal amb les limitacions que comporta hi fa més que nosaltres mateixos amb tots els nostres projectes. El devenir dels fets amb tota la seva cruesa ens fa ser realistes i a la vegada ens obre camins que no havíem pensat que existissin. Aquest és el límit i l’exigència de la nostra condició contingent.  

 A la depressió econòmica que sovint es presenta de manera apocalíptica com si hagués de determinar una situació irreversible de misèria ens hi podem confrontar amb les expectatives dels fons de la UE (una realitat fa poc temps impensable) i sobretot amb l’expectativa, que hem de mirar de fer efectiva, d’un canvi de coordenades i de sentit de responsablitat que aquest temps històric exigeix en el camp de la transició ecològica, de la solidaritat fiscal, de la corresponsabilitat educativa, de la creació industrial, de la inventiva cultural i de la cura sanitària i social. En la  delicada situació de la pandèmia a Madrid s’hi poden malgastar moltes maniobres polítiques que només serveixen per enfrontar partits i territoris amb el Govern , però la gravetat per ella mateixa acaba demostrant que són ineludibles mesures elementals de protecció que la població acaba admetemt com de sentit comú 

 La cúpula del Poder Judicial pot malintencionadament implicar el rei amb l’absència d’aquest a la cerimònia d’entrega de despatxos als nous jutges a Barcelona, per enfrontar-lo amb el Govern, o el mateix rei pot caure en la ingenuïtat de pensar que una trucada a Lesmes (de cortesia?) no seria causa per aprofundir encara més l’allunyament d’una part important de catalans respecte de la monarquia, però immediatament la transcendència dels fets per ells mateixos demostra que la cúpula judicial, parcialment caducada, s’ha posat en evidència i que la monarquia en hores baixes necessita recuperar el  seu paper institucional si no vol córrer el risc de situar-se al marge de la legitimitat democràtica.

  A Catalunya el president Torra pot afirmar arbitràriament que ha arribat a la conclusió que un dels obstacles per assolir la independència és l'Autonomia, però els fets li demostren que sense Autonomia no hauria pogut ser el president vicari i activista que ha sigut, i que els catalans, segons l’enquesta del CEO del passat mes de setembre, demanen en un 56,6% que la Generalitat prioritzi les seves competències i els serveis socials i només el 39,9% que se centri en resoldre el problema polític de Catalunya amb Espanya, quan el desembre de 2019 les demandes tenien percentatges inversos.   

  Sense Autonomia no hi ha competències ni mitjans per desenvolupar els serveis socials que ara més que mai es necessiten. La contingència de problemes estructurals insalvables que Torra vol aparentar en la relació de Catalunya amb Espanya ve desmentida pel seu pas contingent per la presidència de la Generalitat que ha deixat un regueró d’incapacitat i d’ineficàcia, a més d’una pugna, aquesta sí paralitzant, amb els socis de govern. L’opinió real del país li demostra la distància que ha mantingut, i que ha anat aprofundint, respecte de lavoluntat de més de la meitat de la població.

  Puigdemont ha imposat el retard de les eleccions per guanyar temps en la configuració de JuntsxC, i reincideix en la consigna de les eleccions plebiscitàries per donar un pas definitiu en la posició de confrontació amb l’Estat, però sap, i els socis d’ERC li recorden, que no hi pot haver plebiscit en unes eleccions autonòmiques. Els fets a venir li demostraran, a més, que no hi ha confrontació intel.ligent possible que abans no passi per la confrontació amb la realitat que la pandèmia ens deixa.

 


 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat