També hi ha obligacions fonamentals

 


  La constant apel.lació als drets fonamentals que es fa en aquests temps de pandèmia per posar en qüestió les mesures de prevenció és una mostra de l’individualisme arrelat a la societat que no dubta a situar per damunt de tot el centre de la pròpia persona com si fos immune al risc de contagi. Sembla com si només amb la percepció directa d’aquesta realitat, per experiència pròpia o de les persones més properes, s’hagués de fer peremptòria l’obligació de respectar les normes més elementals de prevenció. La pandèmia queda lluny i no m’afecta si no em toca a mi o als meus. Quan aquest posicionament individualista troba el seu correlat en l’àmbit de la direcció política que decideix imprudentment passar per alt l’exigència de solidaritat i situar en primer terme el dret a la mobiliat, a la lliure circulació i a l’activitat econòmica en el propi territori per damunt de qualsevol altra consideració, els resultats poden ser letals.

  Els drets fonamentals que recull la Constitució, i entre ells el dret a la lliure circulació, tenen una segona lectura que parteix dels límits i les obligacions que imposa el respecte a cadascun d’ells, i sobretot al primer de tots, el dret fonamental a la vida. La pandèmia ens posa davant l’obligació fonamental de repecte a la vida i a la integritat física i moral, a la vida de tots. La incidència del risc de contagi mesurada pels mètodes que els experts objectiven marca el límit de tots els drets en relació amb l’obligació fonamental de respecte al dret a la vida i al seu pressupòsit indispensable, la cura sanitària universal.

  Algunes de les resolucions judicials que no han avalat les mesures preventives contra la pandèmia, menystenen, al meu parer, aquesta obligació fonamental. En particular, la del TSJM que revocà l’ordre del  ministeri de sanitat fonamentada  en l’acord previ del Consell Interterterritorial del Sistema Nacional de Salut, en no considerar títol suficient per limitar el dret fonamental a la mobilitat la base legal  que va exposar el servei jurídic de la Comunitat de Madrid centrada exclusivament en l’article 65 de llei de Cohesió i Qualitat del Sistema Sanitari Espanyol.

  Es pot estar d’acord en què de lege ferenda, pensant en un futur immediat, es fa necessari un corpus legal que possibiliti la intervenció dels governs en decisions relacionades amb la pandèmia que podrien entrar en conflicte amb drets fonamentals. I es pot estar d’acord també en què la base legal exposada pels serveis jurídics de la Comunitat de Madrid podia haver estat més àmplia i fonamentada en la pròpia legislació comunitària i en la Llei General de Sanitat, però el que crida l’atenció és que el Tribunal va partir d’un plantejament de jerarquia legal per prioritzar el dret a la lliure corculació per sobre del dret fonamental a la vida i a les mesures proporcionades per fer-lo efectiu. I això prescindint de la facultat que el mateix tribunal tenia per integrar l’escassa base jurídica aportada pels serveis de la Comunitat amb la legalitat  més àmplia i fonamental que també havia de considerar. Hi ha un principi general del dret que fa sempre possible, i necessari, que els tribunals superin les limitacions legals de les demandes per tal d’administrar justícia correctament: “Da mihi factum et dabo tibi ius”, dona’m el fets i et donaré justícia”.

I encara hi ha l’obligació fonamental per als tribunals de totes les jurisdiccions, continguda en el Títol Preliminar del Codi Civil, d’interpretar les normes d’acord amb la realitat social del temps en què han de ser aplicades. No es pot prioritzar el dret a la lliure circulació si la realitat social que s’està vivint en temps de pandèmia imposa objectivament mesures de protecció i salvaguarda del dret a la vida, per més que aquestes mesures, per proporcionades que siguin, puguin entrar en conflicte amb altres drets fonamentals.

  Si els ciutadans i les institucions no assumim l’obligació fonamental de respecte al dret a la vida, i a les mesures adequades de cura sanitària universal per fer-lo efectiu, ens mourem exclusivamente entre l’interès particular i la por a què l’administració intervingui en la nostra esfera individual, o ens mantindren en el joc absurd de les pugnes institucionals i territorials, fins que l’evidència del risc ens posi davant del mirall del desastre personal i col.lectiu. Si volem superar la indiferència, les protestes, els monòlegs mediàtics i els interessos individuals, partidistes, territorials o corporatius,  el populisme en definitiva, els governs haurien d’insistir en l’exigència d’aquesta obligació fonamental per cridar a la solidaritat social ara més necessària que mai i començar per ser solidaris entre ells mateixos.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat