Resignació o ruptura?



  

 A l’article d’ahir a La Vanguàrdia (“Resignació”) Antoni Puigverd fa una síntesi molt reduccionista del panorama polític d’aquests dies, reduint-lo a la confrontació societat catalana-societat espanyola pel que fa a la necessitat de canvi o reforma de l’ordinament constitucional, i acaba centrant el dilema en aquests termes: resignació o ruptura. I això tot i descriure quasi com un moviment fatalista la persistència de l’independentisme en les circumstàncies actuals: “Molts no volen saber que la cosa acabarà malament. D’altres sí que ho saben i, tanmateix, persisteixen en el seu camí. De manera fatalista, com qui, conscient de la irreversibilitat de la seva malaltia, tria l’eutanàsia”.
  Al final, doncs, l’alternativa no acaba sent entre resignació o ruptura sinó entre eutanàsia o submissió. Més pessimisme impossible, en un periodista i escriptor que es distingeix precisament per la seva ponderació i mesura, poc donat a l’acceptació de la dinàmica dels extremismes com afirmava ell mateix en un altre article de fa pocs dies també a La Vanguàrdia. Per una vegada no puc estar més en desacord. Primer, per l’exagerada simplificació d’una problemàtica tan complexa (l’acció dels qui a Catalunya no combreguen ni amb l’immobilisme ni amb el rupturisme no es pot caricaturitzar dient que “prediquen la por i demanen resignació”) i per la generalització i confusió de conceptes que com molt bé sap l’autor contribueix a polaritzar el llenguatge i a privilegiar les posicions extremes: no es pot confondre equiparant els termes Estat, govern central i ciutadania  espanyola en un totum revolutum, sense matisos, com si la diferència de projectes polítics estigués pretedeterminada al fracàs en qualsevol circumstància.
  Però sobretot no hi puc estar d’acord perquè la presa de posició de Puigverd en aquest article prefigura el que potser molts acabaran assumint com una fatalitat després de comprovar que la ruptura no és possible, per les raons que siguin, que són moltes. Molt males perspectives s’obririen per a Catalunya, prescindint de les etiquetes de nacionalisme, sobiranisme, independenisme o catalanisme, si el fracàs de l’intent de ruptura ens ha de portar fatalment a la resignació, que no podria ser sinó ressentida, i per tant a la submissió inapel.lable no sabem per quant de temps. Si optem per l’eutanàsia perquè sabem que l’intent de ruptura ha d’acabar malament, el futur que ens espera no pot ser més negre. Millor dit, no tindrem cap futur perquè ja estarem morts.
   Vicens Vives avisava a Notícia de Catalunya del capteniment col.lectiu dels catalans després dels capgiraments en els que es barregen l’exasperació i el sentimentalisme, l’arrauxament i la rebentada, per després “començar de bell nou, planyent-nos de l’ensopegada però sense rumiar-hi, evitant de plantejar-nos l’anàlisi política, social i espiritual dels fets, gairebé disposats a perdonar-nos-en o bé a enlairar-los en nom d’un patriotisme mal entès. Gairebé diríem (si això no fos desmentit per la nostra actuació quotidiana) que ens plau de tenir aquesta història tempestejada, espaordir els estranys amb la suposada força erosiva de les nostres accions. Però tots sabem que ningú no voldrà embarcar-se amb nosaltres, prendre part en les empreses col.lectives que proclamem, si no vencem d’arrel els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot histerisme els dies de responsabilitat suprema”.
   Abans de caure en la resignació inoperativa i en el ressentiment paralitzant creuria que tenim molt a fer encara que fracassi l’intent de ruptura en el que ens han embarcat, i que en tot cas l’alternativa no es juga entre l’eutanàsia i la submissió polítiques sinó entre les capacitats dels catalans (econòmiques, socials, polítiques, jurídiques, internacionals, literàries, artístiques i de tota mena) i la necessitat imperativa de l’Estat espanyol d’avançar amb un projecte nou, per difícil que sigui la seva configuració. En aquesta correlació imprescindible per a les dues parts ens cal bandejar els histerismes i els apriorismes estèrils, acceptant que potser tardarem però que arribarem a cotes superiors d’autogovern i d’unitat. El dilema plantejat per Puigverd és fals: entre la resignació i la ruptura unilateral hi ha moltes alternatives prèvies que cal explorar. Inclús en clau independentista convindria pensar que a llarg termini l’alternativa a la ruptura unilateral no és la resignació sinó l’acció política positiva per arribar a esbrinar si en algun moment és factible una ruptura pactada, després d’esgotar totes les vies d’entesa possibles i haver estat refusades.
  No és veritat que després del fracàs de l’Estatut, al que d’antuvi nosaltres mateixos vam fer una aportació substancial, s’hagin intentat noves vies d’entesa. Artur Mas va anar a Madrid el setembre del 2012 a tancar la porta (amb la complaença indissimulada de Rajoy que des de llavors es va veure deslliurat de l’obligació de donar cap explicació), i el procés haurà estat una llarga marrada de més de cinc anys  amb resultats que, com aconsellava Vicens Vives, caldrà analitzar políticament, socialment i espiritualment. Encara ha d’arribar el moment en què una posició unitària del catalanisme transversal, en base al denominador comú més ampli possible (més de cent diputats),  reclami de les Corts espanyoles i del Govern central, amb propostes concretes de lleis orgàniques, de reforma de la Constitució o de nou Estatut,  una resposta raonada a l’enervació pel T. Constitucional del referèndum de l’Estatut del 2006. Passarà temps, i segurament torno a ser molt ingenu, però diria que després de l’1O ens esperen altres referèndums més profitosos si el fatalisme i el ressentiment no ens paralitzen.

  

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Perduts

Llarena com a símptoma

La mediació internacional segons Quim Torra