Il.lusió fundacional



  

 JuntsxSí i la Cup han entrat al Registre del Parlament i han presentat en públic, de forma austera, la proposició de Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República.  Encara no s’ha convocat el referèndum ni s’ha aprovat la Llei d’acord amb la qual s’hauria de celebrar el proper dia 1 d’octubre, però seguint la pauta de representació del procés que sempre fixa un punt més enllà dels immediatament previstos, encara que no s’hagin realitzat, ara ja convenia mostrar el decorat de l’escena final o l’epíleg del mateix procés que, segons la Cup (el cervell de la representació al que JuntsxSí obeeix invariablement), ha de morir irremissiblement.
   Ara toca representar-nos l’escena definitiva del moment fundacional de la República, perquè els espectadors es refacin de les contradiccions del drama i adquireixin noves forces de cara a l’explosió final que els espera: la declaració d’independència i el moment en què el vaixell  emprèn per ell mateix la ruta vers la Icària somiada. És el moment estelar de la fundació i d’albirament de la terra promesa després de tant de temps de travessa. Aquesta visió anticipada, de moment només il.lusió, té per objectiu dinamitzar les mobilitzacions de la formació, començant per la de l’immediat 11 de setembre.  Per això es diu que la llei fundacional blindarà el referèndum i assegurarà l’aplicació inevitable del seu resultat.
   La il.lusió fundacional que expressa el guió de la llei, abans de saber el resultat de la celebració, no celebració o celebració desnaturalitzada del referèndum unilateral, va molt més enllà del que es podria esperar com a conseqüència d’un pronunciament clarament majoritari de l’electorat en un referèndum pactat. El guió té la pretensió de configurar el naixement d’un Estat en contra de l’Estat del que necessàriament procediria i prescindint del context del reconeixement internacional que inevitablement l’hauria de fer possible. La il.lusió fundacional per ella sola supera tots els esculls.
   En els casos del Quebec i d’Escòcia la configuració del nou Estat que es podria formar a partir dels respectius referèndums pactats amb l’Estat matriu no s’ha presentat mai en forma de llei anticipada als referèndums (i encara menys dins d’un embolcall d’il.lusió fundacional que pressuposa el resulat  de la secessió) sinó que sempre ha quedat en un tram posterior, un recorregut previsiblement dur i ple d’entrebancs a l’hora de negociar els passos concrets de la separació. És la diferència abismal entre un referèndum de secessió pactat, jurídicamemt real i efectiu però difícil d’implementar, i un referèndum unilateral, impossible jurídicament però que es presta a tota mena d’emocions i d’il.lusions sobreposades.
   La resolució del TS de Canadà de 20 d’agost de 1998, després dels referèndums de 1980 i 1995 (amb participació de més del 80% en el primer i més del 90% en el segon) peveu que després de l’aval democràtic del referèndum amb una pregunta clara i una majoria també clara s’obriria per a les parts un camí de negociació en el que tot seria negociable i que hauria d’anar presidit per la bona fe i el respecte als principis informadors de la Constitució. Res de decisions unilaterals ni abans ni després del referèndum. És molt significatiu que en aquesta resolució el TS canadenc atorgui una importància especial al compliment per les dues parts dels principis de la separació acordada en base a la bona fe i a la sinalagmàtica contractual que els obligaria  recíprocament, de cara al reconeixement internacional per determinar qui és i qui no és mereixedor d’aquest reconeixement.
  L’astúcia i no la bona fe ha estat la nota predominant del procés enfront de l’immobilisme del Govern central. L’astúcia, com la imaginació, pot crear moltes il.lusions però mai no ajudarà al reconeixement internacional.
   La il.lusió fundacional de la llei que es proposa arriba a l’extrem d’imaginar que és possible la substitució d’un ordenament legal i d’una administració d’un dia per un altre, començant, per exemple, en el termini de cinc dies (art. 72), per l’elecció dels presidents de Sala  del TS per la majoria absoluta del Parlament, i en el termini màxim dels dos dies següents es constituiria la Sala del Govern del TS la qual, al dia següent, convocaria la Comissió Mixta i proposaria al president de la Generalitat el nomenament del president del TS . Més celeritat impossible. Naturalment ni JuntsxSí ni la Cup s’han preocupat per esbrinar què passaria si els membres de l’actual TSJC no reconeixen ni s’integren al nou sistema, però sí que han previst que “si no es compleixen els terminis el Parlament pot elegir per majoria absoluta el president del TS”. No en volies una tassa, doncs té dues, que la majoria absoluta ja pensarà un president del TS de la seva corda.
  S’arriba també a l’extrem d’imaginar que amb la substitució accelerada de l’ordenament i l’administració (contra l’ordenament i l’administració de l’Estat matriu) les coses funcionaran normalment, perquè el nou Estat garantirà (no se sap com) enfront de l’altre Estat que les liquidacions tributàries i l’abonament de quotes de la Seguretat Social al nou Estat no tindran cap efecte a l’hora de les reclamacions o sancions de part del primer Estat. Això sí, la imaginació no pot deixar de reconèixer que s’hauran d’acordar amb el Regne d’Espanya els termes per la successió de l’Estat català en els drets i obligacions de caràcter econòmic i financer assumides pel Regne d’Espanya (art 82). Menys mal!. I què hi dirà l’esmentat Regne d’Espanya?
   La il.lusió fundacional troba la seva màxima expressió a l’article 87, a l’hora de definir el procés participatiu previ a les eleccions constituents. Es crearà, es diu, un Consell d’Assessors amb experts acadèmics nacionals i internacionals per tal d’assessorar les organitzacions cíviques que participin en la fase deliberativa de la nova Constitució. Es fomarà, a més, un Fòrum Social Constituent (ay, la passió pels nous conceptes i l’estètica terminològica!) que serà l’encarregat de debatre i formular preguntes que han de ser resoltes per la ciutadania durant el procés de participació. I compte!, perquè el seu resultat vincularà políticament l’assemblea constituent que surti de les properes eleccions a l’hora de proposar la nova Constitució. Aquí sí que la il.lusió fundacional és tota plena i la Cup s’hi mou com peix a l’aigua. Quasi res: l’assemblea constituent naixeria lligada de mans i peus pels acords del Fòrum Nacional Constituent. A quin país democràtic d’Occident es funcionaria d’aquesta manera? Adéu democràcia representativa que mor a les mans de l’autodeterminació dita democràtica.
   Però tot això, per sort, és il.lusió, fundacional (que va als fonaments artificials d’una construcció imaginada), però només il.lusió. Deia Montaigne que aquells que saben que els seus membres són de naturalesa dòcil han de procurar solament enganyar la seva fantasia. Per aquest camí de l’engany ens voldrien fer anar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Rebel.lió?