Contra l’Estat i contra nosaltres mateixos

  L’esprint final del procés, que arrenca amb la suspensió pel TC de la modificació parcial del Reglament del Parlament relativa a la tramitació en lectura única d’iniciatives legislatives, ha obert la caixa dels trons pel que fa al cúmul de raons i desraons que s’esgrimeixen d’una i altra part en aquest singular aparador estiuenc en què s’ha convertit la preparació immediata del referèndum unilateral.

   Voldria aclarir-me algunes coses a mi mateix per mirar de treure’n l’entrellat :

  1.-  Com recorda el Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries del passat 6 de juliol sobre la proposta de modificació esmentada, la forma de lectura única per aprovar una iniciativa legislativa no està prevista explícitament a la Constitució però constitueix una pràctica parlamentària  consolidada i estesa a nivell d’Estat (Congrés i Senat) i a nivell de totes les CC.AA.

  El mètode de lectura única ja estava previst a l’article 135 del Reglament del Parlament de Catalunya en el cas de proposicions de llei signades per tots els grups parlamentaris, si la naturalesa del projecte ho aconsellava o la simplicitat de la formulació ho permetia.  La modificació estableix que es pugui tramitar una proposisció de llei a instància d’un sol grup parlamentari, i l’acord de tramitació correspon al ple del Parlament una vegada escoltada la Junta de Portaveus.

  2.- El mateix Dictamen del Consell de Garanties Estatutàries reiterava la seva doctrina anterior, molt més estricta que la del TC que fa una interpretació molt àmplia dels requisits de simplicitat i naturalesa de la iniciativa legal en lectura única, de manera que ha entès que no està vedada cap matèria de lectura única per molta rellevància o transcendència consttitucional que pugui tenir.  

   Contràriament a la doctrina del TC, el nostre Consell de Garanties considera que “quant al requisit de la naturalesa de la norma, i independentment del consens que susciti, la lectura única hauria d’excloure a priori les regulacions que, pel seu contingut, tenen rellevància constitucional”, i pel que fa al requisit de la simplicitat considera que  “s’hauria d’entendre referit no només a textos molt breus o a iniciatives legislatives sobre les quals se’n debat en conjunt l’aprovació o el rebuig, sinó també als que no presentin una dificultat tècnica que aconselli un debat més profund i amb un grau més alt de participació parlamentària”.

   Precisament en base a aquesta doctrina, i per tal de salvaguardar els drets de representació de tots els grups parlamentaris, el Consell de Garanties concloïa per unanimitat en el seu dictamen amb la necessitat de determinar clarament en l’apartat 2 de l’article 135 que la lectura única havia de complir amb els requisits de naturalesa i simplicitat de la iniciativa legislativa, i que la seva tramitació exigeix l’obertura d’un termini de sol.licitud de dictamen al mateix Consell de Garanties, a més dels requisits d’admissió i qualificació de la Mesa i de publicació.

  En l’aprovació definitiva pel Parlament es va introduir l’esmena de JuntsxSí que recollia la limitació de la lectura única als supòsits de naturalesa i de simplicitat, considerant que d’aquesta manera es respectava la legalitat constitucional i estatutària.

  3.-  Ara mateix ens trobem amb la paradoxa que el TC suspèn, per l’efecte automàtic de l’admissió a tràmit del Recurs del Govern central contra la modificació, un Reglament que en la seva literalitat no té res d’inconstitucional i que preveu, en teoria, els supòsits d’habilitació de la lectura única amb els requisits de  naturalesa legal i de simplicitat que ha dictaminat el nostre Consell de Garanties. On és el desllorigador d’aquest aparent despropòsit?

  Carme Forcadell té raó, sobre el paper, quan critica l´ús discriminatori del TC a l’hora de suspendre a Catalunya un Reglament que conté l’aprovació per  lectura única d’una iniciativa legal de manera semblant als altres Reglaments de l’Estat i de totes les CC.AA.

 Veurem com resol el TC, en la sentència que podria dictar en poques setmanes, la inicial contradicció entre la seva doctrina àmpliament permissiva de la lectura única i el fet de la suspensió i previsible nul.litat, o interpretació restrictiva, de la modificació del Reglament. No hi ha dubte que determinarà la radical inconstitucionalitat de la modificació si té com objectiu la tramitació per la via més ràpida possible de les lleis denominades de desconnexió, i justificarà la suspensió cautelar en base al fet, reconegut i propagat  pels mateixos promotors de la reforma, que la modificació obeeix a la via exprés cap a l’1-O.

  De manera que la validesa sobre el paper de la denúncia de Carme Forcadell té una data de caducitat, fins que JuntsxSí i la Cup demostrin amb l’aprovació per lectura única de la Llei de Referèndum i de Transitorietat Jurídica que la modificació del Reglament no tenia més propòsit que marginar els drets de representació dels grups de l’oposició contraris a la unilateralitat i desbordar l’Estat, fins on fos possible i en un termini molt immediat a l’1-O, amb una aparença de legalitat exprés que arribés a crear entre la població la falsa certesa (ara en diuen “garantia”) que les coses s’estaven fent bé, amb convicció i rapidesa, amb tots els elements d’una autèntica voluntat d’autodeterminació política.

  4.- Si finalment la majoria de JuntsxSí i la Cup tramiten les lleis de desconnexió utilitzant la lectura única tal com queda després de la reforma del Reglament del Parlament, o qualsevol via alternativa d’idèntiques cataracterístiques, es produirà no només un conflicte de transcendència constitucional i penal amb l’Estat sinó també de confrontació antidemocràtica contra els principis de la nostra pròpia legislació.

  A part de subratllar el conflicte amb l’Estat, quina reacció a mans del Govern del PP més que inadequada ha resultat temerària abans i després del referèndum de l’Estatut, convé tenir en compte que la legislació de desconnexió per la via de la lectura única xoca frontalment amb els requisits de la naturalesa legal del que ens hi juguem i l’encara més elemental de simplicitat. I es nega de manera antidemocràtica el dret de l’oposició a fer valer per la via de les esmenes i el debat en profunditat la seva representació política, que no es pot oblidar que és la de la majoria de la població, en un tema tan transcendental com és la desconnexió unilateral de la resta de l’Estat.

  S’utilitzaria el Reglament en un cas flagrant de frau de llei, s’aprofitaria una modificació de la norma aparentment legal per aconseguir un objectiu antiestatutari, la limitació del dret de representació política de l’oposició amb la simultània aprovació exprés de lleis que per la seva naturalesa i complexitat, segons el dictamen del Consell de Garanties, s’han d’excloure a priori de quasevol iniciativa de lectura única.

  El mateix passaria si com alternativa a la suspensió de la lectura única es recorregués a la via de l’alteració de l’ordre del dia en un ple (art. 81.3), superant per majoria absoluta qualsevol tràmit reglamentari, o a la via de declaració d’urgència (art. 105) que pot reduir els tràmits a menys de la meitat del temps ordinari, també per majoria absoluta. En un i altre cas es violarien igualment, per mor de la celeritat i mateixa falta de debat, els drets de representació política de l’oposició. És inquietant l’abús de la majoria absoluta quan l’Estatut preveu la majoria molt qualificada dels dos terços (90 diputats) per la reforma o proposició d’un nou Estatut i per l’elaboració de la llei electoral que no s’ha portat mai a terme.

  No és només la Constitució el que ens hauria de preocupar en aquest esprint final del procés, sinó sobretot la nostra solidesa parlamentària, la coherència i la responsabilitat política dels nostres representants. Estem en vies de fixar uns antecedents molt negatius, i molt perillosos, en perjudici de la cohesió social de la que el Parlament n’hauria de ser el millor reflex respectant les diferents ideologies sense exclusions. Estem en risc d’incórrer en la tergiversació sectària de les nostres pròpies institucions, el govern i el Parlament, menystenint fins a límits inconcebibles els dictàmens dels nostres propis òrgans consultius. Què més ens queda per escoltar, després de sentir la Cup dient que en aquests moments extraordinaris hauríem de suspendre el Consell de Garanties Estatutàries?