Persistència



  

 Ahir va  dir Puigdemint a l’acte de presa de posició de dos nous membres de la Comissió Jurídica Assessora : “Tot el que vingui de la convicció, el compromís i la persistència ens acosta més a la justícia que la idea de renúncia  o resignació, que és el que alguns voldrien, però no els donarem cap tipus d’oportunitat ni possibilitat”. I fent un paral.lelisme amb la lluita contra ETA  en els trenta anys de l’atemptat d’Hipercor va afegir: “Si no fos per la persistència de moltes persones, també anònimes, aquest combat no s’hagués guanyat… D’aquí uns anys direm el mateix, hem aconseguit tot el  que el poble de Catalunya es va proposar perquè vam persistir i perquè no ens vam resignar i perquè no vam renunciar”.
  No sé si les víctimes de l’atemptat d’Hipercor poden sentir-se ofeses per aquest paral.lelisme de suposada persistència en circumstàncies totalment diferents, quan és clar que el seu perjudici personal, i la seva superació, no té directament res a veure amb la persistència independentista. La persistència que pot connectar amb el sofriment de víctimes i familiars tindria a veure en tot cas amb el propòsit d’evitar que es tornés a produir un fet com aquell i en la constància per pal.liar les seves conseqüències. Qualsevol connexió externa d’una actitud de persistència política que no tingui relació amb aquell atemptat els pot semblar, com a mínim, estranya i desubicada.
  El que sí que demostren aquestes expressions del president és que està immers en una escalada verbal un pèl obsessiva en la que qualsevol circumstància li sembla adient per insistir en la transcendència per a l’independentisme  del tram final del procés encarat cap a l’1O. Ara toca insistir en la persistència com a valor aglutinador a l’entorn de les conviccions independentistes, oposat a qualsevol altra possibilitat que significaria resignació i renúncia envers els que no pensen el mateix, respecte dels quals no els hem de donar cap tipus d’oportunitat ni possibilitat. És la persistència en una idea única que es proposa als seguidors en forma d’ideal de futur immediat que passarà per sobre de qualsevol obstacle.
  Persistir en els propis ideals, si no són desproporcionats o contraris als legítims interessos dels altres, pot ser positiu, però el que se li demana a un polític, que a més té institucionalment la representació de tots els ciutadans de Catalunya i no només dels independentistes, és que la seva capacitat de persistir es tradueixi en compromisos positius per al bé de tots, no d’una part. Només en aquest sentit la persistència relacionada amb les conviccions i el compromís pot acostar-nos més a la justícia.
  La persistència políticament i socialment positiva té més a veure amb el propòsit de generar constantment condicions de convivència, admetent les diferències d’ideologia, que no amb el propòsit de no moure’s dels  propis plantejaments fins aconseguir-los en la seva integritat. La persistència política en un compromís que exclou una part està renyida amb la persistència en el compromís pel diàleg que mira de ser inclusiu. La persistència en l’error de plantejament del procés, i la seva radicalització, ha anat oblidant veritats tan elementals com aquestes.
  L’assimilació del diàleg polític amb la resignació i la renúncia, com repeteix el president, oblida la naturalesa i les condicions de tot diàleg en el que sempre es cedeix i es guanya parcialment. Dialogar no és renunciar, és comprometre´s amb una segona opció que ho és per a tots i que per això mateix pot ser positiva per a tots. Els ideals, recorda Innerarity, ens diuen el que volem ser, els compromisos presos en el diàleg ens diuen el que som.
  Si l’opció del president per la unilateralitat política, social i jurídica, per la representació també unilateral dels ciutadans i per l’escalada verbal, el porta a obviar que és el president de tots i que la seva actuació està d’antuvi compromesa en un marc democràtic configurat per tots i que entre tots podem canviar, almenys  que la persistència que predica no li faci oblidar la pròpia impotència. Es pot ser neci sucumbint o resignant-se a les imposicions del poder dels altres, però també es pot ser neci si no es reconeix la pròpia impotència. Aquesta és una tasca pràcticament irresoluble, com recordava Th. Adorno, i el que se li pot demanar al president és que no ens faci més necis del que som.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?