Salvaguardar el Parlament





  Amb el  decret de convocatòria de consulta no referendària de 27 de setembre de 2014, signat pel president Mas, i amb la modificació posterior del procés de participació que va donar lloc al 9N 2014, com també amb la convocatòria de les eleccions autonòmiques de 27 de setembre de 2015, sota la denominació d’eleccions plebiscitàries, la confrontació  amb el govern i les institucions de l’Estat es va fer sempre partint de la legalitat vigent, forçant-la al màxim i encara que fos dissimulant la intenció de ruptura sota l’aparença de l´ús de la legalitat autonòmica comuna i de la legalitat constitucional compartida.
  La convocatòria del 9N es feia a l’empara de les lleis del Parlament sobre consultes no referèndàries i procés de participació, i la convocatòria de plebiscitàries a l’empara de l’Estatut i de la mateixa Constitució. Esclar que es va xocar frontalment amb la reacció del Govern central i la declaració de nul.litat del TC, però la confrontació es produïa de manera transparent i directa, des de la temptativa per forçar la legalitat contra la interpretació homogència  i irreductible del TC que, però, aconsellava la via de la reforma de la Constitució, que es pot plantejar des del Parlament de Catalunya, com a mitjà necessari per als fins del sobiranisme català. El mateix es pot dir del debat al Congrés el 8 d’abril de 2014 sobre la proposició de Llei Orgànica del Parlament de Catalunya per a la delegació a la Generalitat de la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu sobre el futur de Catalunya.
  Aquesta dinàmica es va trencar immediatament després de les eleccions del 27 S de 2015, condicionada pel resultat del plebiscit que es va perdre i per la necessària irrupció de la Cup en la trajectòria de l’independentisme que va forçar no només la declaració del 9N 2015 sinó també l’apartament posterior del president Mas i la modificació substancial del full de ruta de JuntsxSí que feia un moviment de regressió per tornar a la reivindicació del referèndum, aquesta vegada pactat o unilateral, a consciència que només l’unilateral podria servir en un horitzó d’enfrontament immediat amb l’Estat. A partir d’aquí es van succeir les declaracions de nul.litat del TC  sobre els acords del Parlament, els requeríments explícits de desobediència i les querelles contra la presidenta i membres de la mesa.
   Amb el trencament de la dinàmica anterior vam passar de la confrontació clara i transparent amb l’Estat  a la confrontació opaca, de l´ús forçat de la legalitat vigent al plantejament utòpic del trànsit d’una legalitat consolidada a una altra legalitat de nova creació amb l’apel.lació a la legitimitat democràtica com a fonament de substitució d’una per una altra. Però ja no s’ha fet de forma clara i directa sinó amagant la futura llei de transitorietat per al moment en què una sorpresiva convocatòria del referèndum unilateral, amb la simultània declaració d’independència de la República catalana que ja inclouria aquesta llei, ja no podria donar lloc a una declarció d’inconstitucionalitat des de la legalitat vigent, sinó des d’una legalitat suposadament imposada contra una legalitat de fet i suposadament democràtica de soca-rel.
   El moviment de substitució només serà possible, segons creuen els inductors d’aquesta nova enginyeria legal, mitjançant una modificació del Reglament del mateix Parlament que permeti aprovar la llei de transitorietat de forma urgent, amb una lectura única, sense debat i furtant el dret d’esmena dels partits de l’oposició que representen més del 50% dels catalans. Tot sigui, creuen, per a la salvaguarda de la dinàmica indefectiblement democràtica del procés que ha de sacrificar els obstacles menors, insignificants des del punt de vista de l’arrogació en exclusiva de la legitimitat procedimental per mor del fi superior de la independència, dels partits de l’oposició. Així hem passat d’una situació d’oberta i franca oposició a l’Estat des del Parlament de Catalunya a una sorda confrontació al si del mateix Parlament en la que una hegemonia inexistent, que s’autoatribueix l’exclusivitat democràtica, vol imposar-se als grups no independentistes.
   Independentment de què aquest moviment no pot portar enlloc sinó és al caos i a la deslegitimació interior i exterior de mateix procés, la pretesa salvaguarda amb aquests mètodes d’una hipotètica legalitat de substitució postreferèndum condueix també a la deslegitimació dels partits que la proposen i de retop a la desacreditació del mateix Parlament. Ja no cal cap pronunciament del TC. Són ells mateixos que es deslegitimen. Som nosaltres mateixos que ens desacreditem al si del nostre Parlament.
   És la funció democràtica del Parlament, en tant que seu primordial de debat i de confrontació, la que cal salvaguardar. Manipulant el Reglament del Parlament manipulen directament el Parlament mateix i deixen els ciutadans en la inòpia, la passivitat i el buidament de més del 50% de la seva representació política. Si el moviment de manipulació es consolida el profit partidista que busquen se’ls podria girar en contra, però la conseqüència més greu seria el perjudici a la funció del Parlament, un pèssim antecedent de cara a futures negociacions.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

No seria com sempre