Les vides contradictòries de la Unió Europea

    

  "Rapte d'Europa", Rubens

Ara fa seixanta anys, el 25 de març de 1957, de l’establiment de la Comunitat Econòmica Europea o Mercat Comú amb la signatura dels Tractats de Roma. A partir de la Cimera de La Haya de 1969, ja sense De Gaulle, la CEE va decidir emprendre el camí de la unió econòmica i monetària, creant-se el 1.975 el Consell d’Europa com instrument de desenvolupament dels projectes de la Unió Europea. El 10 de juny de 1.979 es procedí per primera vegada, després de l’Acta de Brussel.les, a l’eleció del Parlament per sufragi universal directe dels ciutadans que llavors configuraven l’Europa dels Nou, amb un 60% de participació. Espanya i Portugal no en van formar part fins a partir de gener de 1.986.

   L’origen de la CEE  es remunta al treball dels pares fundadors (De Gasperi, Jean Monnet, Adenauer) després de la Segona Guerra, amb l’oferta francesa de Robert Schuman el maig de 1950 a Alemanya i als altres països europeus per posar en comú la producció del carbó i l’acer. Deia Jean Monnet: “Europa no es farà de cop ni en una construcció de conjunt; es farà per mitjà de realitzacions concretes, creant una solidaritat de fet”. La primera realització concreta, fonamental i imprescindible en aquells moments, va ser la  d’allunyar definitivament el perill d’un altre conflicte armat que hauria deixat Europa sense possibilitats de recuperació.

   La primera vida d’aquella Comunitat Econòmica Europea va començar a créixer en el context social, polític i econòmic dels  trenta anys gloriosos (entre els anys quaranta i setanta), en l’àmbit d’un capitalisme que tenia necessitat de legitimar-se per vies democràtiques, i que de fet ho va aconseguir mitjançant un sistema de producció que feia compatible els beneficis de les inversions del capital amb la creació estable de llocs de treball, la negociació de les condicions amb sindicats forts i substancials contraprestacions socials en educació, atenció familiar, sanitat i seguretat social, sempre dins els paràmetres del control democràtic que era consubstancial als projectes de desenvolupament econòmic. Es va anar creant així l’Estat del Benestar al si dels països de la CEE sobre la base de la cohesió social i econòmica.

   Aquell capitalisme democràtic va començar a virar a partir de finals del setanta cap a un capitalisme d’empremta neoliberal en el que les decisions econòmiques es van anar desvinculant del control democràtic. Els Estats, com senyala W.Streeck (“Comprando tiempo.La crisis pospuesta del capitalismo democrático”) van passar successivament d’Estats fiscals a Estats deutors, i finalment a Estats de consolidació del deute fiscal després de la crisi fiscal i financera del 2008. La Unió Europea es convertia per mitjà del triomf dels mercats desregulats en una màquina de liberalització que segons aquest autor hauria tingut el seu punt culminant en la Unió Monetària Europea amb l’euro: “L’única possibilitat d’adaptació que els quedava als països de la Unió Monetària que en matèria econòmica no es podien posar a l’altura dels altres països era la devaluació interna, és a dir, les rebaixes salarials, retalls de prestacions socials compatibles amb altres incentius i flexibilització dels mercats laborals”. La vida de la UE deixava d’inspirar-se defintivament en Keynes i passava a inspirar-se en Hayek segons el qual perquè una federació pugui funcionar a la pràctica és necessari menys govern, menys regulació, i doncs menys democràcia.

   La crisi financera, econòmica, social i política a partir del 2008, que arrossegà fins als límits de fallida els Estats del Sud d’Europa (Grècia, Portugal, Espanya, Itàlia, principalment), amb el corol.lari del creixement exponencial de la desigualtat social al ritme de la imposició de les polítiques econòmiques d’austeritat, ha confirmat el predomini del neoliberalisme deslligat de tota responsabilitat democràtica, servint-se de les institucions europees per aconseguir el seu objectiu final de separar irremissiblement democràcia i economia. Les polítiques d’austeritat defineixen els límits d’aquesta segona o tercera vida de la UE, contradictòria amb els objectius fundacionals d’ara fa seixanta anys. 

   Com ha senyalat Antoni Castells, aquestes polítiques basades en la consolidació fiscal no només han fracassat empíricament i han abocat a un agreujamemt de la recessió en els països que s’han vist obligats a aplicar-les, sinó que a més han evidenciat “un error de grans dimensions al suposar que les mesures fortament contractives aplicades en un moment de recessió quasi no tindrien un impacte negatiu sobre l’economia, o bé que el podrien tenir inclús positiu”.  La base d’aquest error, diu Castells, rau en el fet que “els models economètrics aplicats pels policy makers no contemplaven la possibilitat que el tamany dels multiplicadors pogués ser diferent en les diferents fases del cicle”, i per això, conclou, cal anar contra el que qualifica  com “austeritat expansiva”.

   A remolc del triomf del neolibaralisme la segona o tercera vida de la UE s’ha anat girant en contra dels seus principis fundacionals en el tractament de la crisi dels immigrants i refugiats. La Carta dels drets Fonamentals de la Unió Europea (2000), proclama el patrimoni espiritual i moral de la Unió, fonamentada sobre els valors  indivisibles i universals de la dignitat humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat.  El seu article 1 exigeix que la dignitat humana sigui respectada i protegida perquè és inviolable, i l’article 18 garanteix el dret d’asil dins del respecte a les normes de la Convenció de Ginebra, mentre que l’article 19 prohibeix imperativament les expulsions col.lectives. Cap d’aquests principis es respecta amb el Conveni amb Turquia per convertir-se en un Estat-dipòsit a canvi de determinades contraprestacions que res tenen a veure amb les necessitats dels emigrants, com tampoc es compleix la Directiva 2013/33 del Parlament Europeu i del Consell sobre normes per a l’acollida dels sol.licitants de protecció internacional, orientada a una millora de les condicions d’acollida, garantint que els sol.licitants de protecció internacional puguin circular lliurement pel territori de l’Estat membre d’acollida i no siguin internats sinó en casos excepcionals i sota control judicial. Amb el Conveni amb Turquia i amb la decisió d’expulsió massiva d’immigrants no legalitzats tota aquesta normativa queda en paper mullat.

   Aquest cúmul de vides contradictòries ha donat lloc a la reacció dels qui ja no veuen que tinguin res a guanyar amb la pertinença a la UE i senten amenaçada la seva posició oiginària en quant a drets i contraprestacions, convertint-se en el magma propiciatori dels populismes excloents i de la negació de l’altre. El Brexit n’és la millor expressió.

   En una recent conversa de J. Stiglitz i A. Castells sobre com la moneda única amenaça el futur d’Europa, ambdós advocaven per la superació de la fractura democràtica manifestada amb la crisi de 2008, en la que es posa de relleu que “els que elegim no ens manen (els Estats nacionals) i els que ens manen no els elegim (els dirigents de la  Troika)”. Aquesta superació no serà possible si no es progressa cap a una major unitat política, cap a un demos europeu conscient d´una pertinença comuna. L’alternativa a aquest progrés només pot ser la ruptura o el retorn al poder de decisió dels Estats nacionals.

   El problema de fons, el que ha condicionat la pervivència de la UE des de la seva fundació, el que li ha anat confegint diferents rostres i diferents vides,  és la tensa  relació entre capitalisme i democràcia. Si no som capaços de restablir les formes del capitalisme democràtic que va fer possible la seva creació, la UE passarà a ser la memòria d’un instrument que va ser útil per a molts països europeus durant seixanta anys i escaig però que va acabar sucumbint a la voracitat de la vida autònoma dels mercats, deslligada de tota responsabilitat política. Seixanta anys d’esforç per construir Europa no es mereixen aquest final.