Francisco Pérez de los Cobos i les “implícites urgències d’Estat”

   

 El president sortint del TC Francisco Pérez de los Cobos s’acomiada del Tribunal dient que és ”inexcusable i urgent” el diàleg polític per resoldre la qüestió catalana, i que els problemes de reivindicació d’una sobirania pròpia, diferent de la del conjunt del poble espanyol, no els pot resoldre el TC que té la funció de vetllar per l’observança estricta de la Constitució.

   Pérez de los Cobos fa pública una molt atinada reflexió, però la fa quan plega i convé preguntar-se per què no la va fer quan presidia el TC i en va tenir una oportunitat immillorable en l’àmbit de la jurisdicció constitucional a rel de la Sentència sobre la Constitucionalitat de la Llei15/2015, de reforma del mateix TC. És rellevant la reflexió política de Perez de los Cobos al moment d’emprendre la porta de sortida, però ho hauria estat molt més, des del punt de vista de la coherència constitucional, si l’hagués feta des de l’interior del propi Tribunal al que no reconeix capacitat ni facultats per resoldre el problema català.

  Oimés quan la incomoditat que expressa ara l’expresident del TC ve a ser la mateixa que expressaven els magistrats del TC  Adela Assua, Fernando Valdés Dal-Re i J.A. Xiol Ríos en els seus vots particulars en aquella Sentència, raonant la seva posició contrària a admetre la constitucionalitat de la Llei 15/2015 que, no cal oblidar-ho, va ser arovada exclusivament pel PP i que té per objecte l’atorgament de facultats executives al TC en el supòsit d’incompliment de les seves resolucions, entre les quals s’inclouen les de suspensió de funcions de les autoritats o empleats públics i la d’execució substitutòria de les resolucions requerint la col.laboració del Govern de l’Estat.

  Els argumemts dels tres magistrats eren de pes, justament contraris a la “jurisdiccionalització de la reació estatal per mitjà del TC” enfront del sobiranisme català. En síntesi, les motivacions de fons es redueixen a les següents, havent-se de subratllar que tot i convergir en les qüestions fonamentals, que donen per reproduïdes en cada raonament, van preferir els vots particulars de cadascun sens dubte per donar encara més importància a la valoració conjunta en un assumpte de tanta transcendència:

-          Contrariant el caràcter propi del TC, amb les funcions exclusives de control de normes, resolució de conflictes de competències i de garantia dels drets fonamentals, la reforma del PP li  atribueix unes facultats executives que no són pròpies del seu elenc de competències, desbordant amb aquesta atribució els límits constitucionals del legislador orgànic. Les funcions correctores són pròpies dels òrgans del Poder Judicial i no del TC, i la suspensió de funcions té un caràcter punitiu, propi de l’àmbit penal, totalment aliè a les mesures cautelars o les simples mesures d’execució (Vot particular de Adela Assua, que va ser la inicial ponent de la Sentència i fou substituïda en no aconseguir la unanimitat de la resta de magistrats).

-          La reforma afecta el model de l’Estat de les Autonomies, configurat sobre l’autonomia política i la separació de poders. L’àmbit subjectiu de l’execució substitutòria queda de fet reduït a les institucions i autoritats de les  Comunitats Autònomes, i més en concret als òrgans de la Generalitat de Catalunya. Es produeix un trasllat encobert de l’article 155 de la CE (relatiu a la facultat del Govern de l’Estat i del Senat per intervenir les competències de les  CCAA)  a les facultats del TC, donant lloc a una duplicitat de funcions i a una irrupció del TC en l’àmbit del control polític dels òrgans de les CCAA que és del tot inadmissibe. Es contradiu així la mateixa jurisprudència del TC que distingeix entre l’objectivació del poder constituent (el que va aprovar la Constitució) i l’actuació dels poders constituïts, como ho seria el Govern del PP o qualsevol altre, que no poden desbordar els límits establerts pel primer (vot particular de Fernando Valdés)

-          En l’anàlisi de la gènesi de la Llei de Reforma del PP queda clar que el context en què es produeix és el del conflicte català , i la seva justificació es mou en el camp del que és penalment il.lícit, del tot aliè a les funcions del T, amb mesures de suspensió de funcions i de substitució que són desprorcionades i innecessàries. Es deixa en una pràctica inaplicació l’article 155 CE, alterant-se el model constitucional de control polític, desplaçant-lo a les noves facultats punitives del TC. S’altera el model dissenyat per la Constitució posant-se legislador orgànic, en tant que poder constituït, de manera improcedent, al mateix nivell del poder constituent, arrogant-se la facultat indeguda de resoldre el conflicte de manera diferent a la prevista per aquell poder constituent. Paradoxalment, les noves  facultats executives de la reforma del Pp posen el TC  en una situació de subordinació al Govern de l’Estat, ja que queda inhabilitat per a un posterior control de constitucionalitat de les mesures d’execució que es puguin emprendre. (vot particular de J.A. Xiol). Aquest perill de subordinació del TC al Govern de l’Estat coincideix significativament amb el el recent advertiment de la Comissió de Venència (òrgan consultiu del Consell d’Europa) sobre el contingut de la reforma.

    Si el llavors president del TC Pérez de los Cobos hagués tingut present aquests raonaments d’una part significativa del mateix Tribunal, i s’hagués pronunciat clarament en una declaració unànime d’inconstitucionalitat de la Llei O. 15/2015, no s’hauria vist obligat ara que deixa el càrrec a haver-se de justificar. Ai, la divisió de poders i l’alteració del disseny del poder constituent que no es va tenir en compte en aquella Sentència! Va acceptar de fer anar coix el TC, i va contribuir en definitiva a desprestigiar-lo, emparant-se en un pronunciament abstracte que deixava per més endavant la resolució pràctica dels problemes d’execució de les mesures relatives al conflicte català a mida que s’anessin presentant. Com van senyalar Adela Assua i J.A. Xiol, en queda “la nota amarga” de no haver captat llavors la importància d’aconseguir una Sentència d’unanimitat contrària a la reforma, havent sucumbit el Tribunal a les “implícites urgències d’Estat”.  A les presses i precipitació del sobiranisme s’hi van sumar les presses i la precipitació del TC. I amb tantes presses pot molt ben ser que arribem tard a trobar cap sortida.