Puigdemont i la (im)prudència



 En el duríssim al.legat del president Puigdemont ahir al Parlament, per sorpresa i aprofitant la incidència del judici pel 9N, va qualificar amb contundència la democràcia espanyola d’emmalaltida, d’una malaltia que ve de lluny, estructural, una democràcia d’intensitat variable, que es regeix per la normalitat de la impunitat. “Una democràcia que envia a judici els responsables polítics d’una jornada tan edificant i sana com el 9N, una jornada que crea un profund i noble sentit de ciutadania, és una democràcia que ha emmalaltit.”
  

  Paraules majors i molt severes contra la democràcia espanyola. Molts hi podríem estar d’acord en el fons si la denúncia es referís no només a la democràcia espanyola sinó també a la democràcia a Catalunya, i per suposat a la democràcia europea. És allò de veure la palla en l’ull aliè i no voler veure la biga en el propi. No cal fer inventari dels símptomes d’aquesta malaltia perquè els coneixem prou bé, però també caldria no caure en la parcialitat de veure en les accions del Govern de la Generalitat entorn del procés, i del 9N en concret, la prova definitiva d’un profund i noble sentit de ciutadania. Els qui respectant la participació activa dels altres en aquell procés (que certament no havia de ser causa de cap judici) no hi van participar per les raons que fossin, no haurien de ser considerats com aliens a un sentit profund i noble de ciutadania. No diu això el president explícitament, però clarament ho dona a entendre quan qualifica la jornada d’edificant i sana, com si els crítics amb aquella decisió patissin d’alguna limitació insana o poc edificant.
    Però no són les afirmacions esbiaixades del president, des d’un punt de vista estètic o ètic, el que crida l’atenció, sinó la manca de realisme polític, fregant el populisme, que suposa enfrontar Catalunya amb Espanya, com un tot, per raó de la democràcia. Democràcia viva la que impulsa el procés, democràcia malalta l’espanyola. No hi hauria demòcrates en el més del 50% dels catalans que no es consideren independentistes, o entre els ciutadans espanyols que voten conservador o progressista pel fet de ser espanyols? Es dirà que no són els ciutadans els malalts, sinó l’Estat. Pobre argument, perquè els que constitueixen l’Estat són justament els seus ciutadans, tots els  ciutadans, allà i aquí.
   Les paraules del president Puigdemont són un pas més en la fugida endavant del procés. En la recta final, totes les expressions valen, per parcials o injustificades que siguin. El sentit de les neotribus, com les entenia Bauman, s’imposa sobre el sentit de la realitat. És desconcertant que aquesta fugida endavant es presenti com una manifestació de les ganes de diàleg, atribuint al Govern espanyol una negativa obtusa a dialogar i autoatribuint-se amb un cofoisme descarat la capacitat exclusiva de diàleg: “Dialoguem nosaltres que podem i volem”. Qui són aquests nosaltres? Està segur de poder dialogar amb aquestes invectives de desqualificació absoluta de l’Estat? Dialogar amb qui, si se suprimeix d’arrel la legtimitat de l’interlocutor?
   Políticament no pot conduir enlloc el principi dogmàtic que s’està imposant en el discurs independentista com a consequència de les dificultats de tota mena que pateix el procés. Aquest principi consisteix en sostenir que la negació d’Espanya, com un tot,  és la condició de possibilitat de la independència de Catalunya, pretenent així contrarestar el corrent de pensament espanyolista que creu que tot el que ve de Catalunya és dolent.  Discursos ineficaços, a més d’absurds. Com està cansat de repetir LL. Foix, la independència de Catalunya no és possible contra Espanya i sense Europa.
   El president Puigdemont ha sigut molt aplaudit pels seus, però passada l’eufòria del moment el seu discurs es podria qualificar d’imprudent més que de valent, des del punt de vista polític. Deia Aranguren que la prudència és la virtut del sentit de la realitat: “El veritable projecte, el possible, es fa amb vistes a la realitat, i per tant s’ha de plegar i atenir-se a ella, recolzar-se en les coses, comptar amb elles, recórrer a elles”. Amb el seu discurs Puigdemont no honora precisament la virtut del sentit de la realitat, de la prudència, en la mesura que fa una lectura parcial i esbiaixada de la realitat, que no té en compte tota la realitat de Catalunya ni tota la realitat d’Espanya. Les decisions prudents no són decisions covardes ni mancades d’impuls ètic, social o polític, al contrari, contenen un risc, vital, intel.lectual, ètic i polític, el risc d’encertar o equivocar-se. El president Puigdemont hauria de ser més prudent i acceptar el risc de fer pública la possibilitat d’encertar o d’equivocar-se, en comptes d’aferrar-se tàcticament a una sola sortida.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?