Per després de la diplomàcia del ping pong a la catalana



  

   Fa un parell de dies Anton Costas (“Divisibilitat del conflicte català”), citava l’economista A.O. Hirschman per reclamar la divisibilitat del conflicte català en ordre  a poder establir unes bases de negociació, per tal de sortir del plantejament d’això o allò i portar-lo al tipus de més o menys, afirmant que “en tota negociació es deixen per al final els conflictes indivisibles per abordar en un primer moment els conflictes de més o menys”.
  Abundant en la mateixa direcció, convé pensar en les negociacions que en els moments postreferèndum, independentment de les condicions amb què s’hagi realitzat, o no s’hagi realitzat, d’una manera o altra s’hauran de començar. Fins ara, i a l’espera d’aquell moment posterior a setembre 2017, les posicions de les parts s’han reduït a plantejar els respectius valors homogenis com dimensions irreductibles entre si, com dimensions incommensurables que no poden tenir cap punt en comú: la condició de parlar del referèndum en exclusiva i la condició de no parlar-ne fan impossible establir les bases mínimes de negociació en  tant que condicionen la manca total d’entesa sobre el que convindria discutir encara que no es pogués arribar a cap acord.
   Una cosa és constatar que no hi ha acord, i una altra constatar que ni tan sols s’ha aconseguit la condició prèvia de fixar els punts sobre els que cal parlar. Un genuí desacord pressuposa  una entesa sobre el que es discuteix, i a partir de la discussió es veu si és o no possible algun acord. Encara no hem arribat a aquesta condició prèvia. Els llenguatges són incompatibles entre si, i el problema es manté indivisible i les posicions de les parts incommensurables. Potser caldrà pensar en una remodelada diplomàcia del ping pong, la que els anys 70 va fer possible la històrica visita de Nixon a Xina després d’una sèrie de partides de ping pong entre xinesos i nordamericans, quan era impensable el desglaç de les posicions irreductibles de la Xina de Mao i les de l’occident de Richard Nixon. Una diplomàcia del ping pong a la catalana?
   Estem encara fora de la condició prèvia perquè així ho han volgut tant la reposició de la qüestió del referèndum en els termes de sí o sí, quan semblava que era una qüestió ja superada en la dinàmica del sobiranisme, com l’enrocament del govern Rajoy que ha deixat podrir el conflicte fins a divisar-ne la configuració extrema en un, de moment, ineludible xoc frontal.
  Però en algun moment se superarà la condició prèvia, tot i que veurem en quines condicions hi arribem, i llavors sí que es farà inevitable concretar de què parlem, què descartem, i quins acords aconseguim o no aconseguim. Pensant en aquell moment em venen a la memòria els punts rellevants de la teoria de l’elecció social  tal com els exposa el filòsof i economista Amartya Sen a  “La idea de la justícia”, partint de les aportacions del recentment traspassat K. Arrow, premi nobel d’economia com el mateix A. Sen. Le seves consideracions giren entorn de la filosofia de la justícia, però són directament aplicables a les implicacions ètiques, socials i polítiques que planteja una situació com la que vivim els catalans a l’hora d’encarar-nos a una negociació amb l’Estat.
   Aquests serien els punts rellevants que poden suscitar algun interès en la nostra situació: 
   - Més que pensar en una societat perfectament justa (o en una ideal, transcendent i perfecta república catalana) convé partir de le ofertes disponibles. L’enfocament es dirigeix a les avaluacions comparatives en un esquema relacional i no transcendent. Es tracta d’analitzar què és millor partint de “la voluntat compartida de modificar les nostres exigències particulars per tal de trobar un fonament de justificació que els altres també tinguin raó per acceptar” (citant Thomas Scanlon). Modificar les posicions originàries per tal de fer possibles raons acceptables. 
  - Reconeixement de la ineludible pluralitat dels principis rivals. La pluralitat de raons pot desembocar en la constatació de conflictes de principis no solubles durant un temps indeterminat.
  - Permetre i facilitar el reexamen. Davant d’obstacles imprevistos cal decidir què s’ha de concedir i per què. Els obstacles sens dubte es presenten quan els principis es formulen en termes més amplis que els que han motivat el nostre interès particular. Per exemple, quina repercussió tindria per Europa la inviabilitat econòmica d’Espanya que podria significar la independència estatal de Catalunya? Un exemple entre molts altres que es podrien trobar.
  -    Permissibilitat de les solucions parcials. Les solucions incompletes poden ser acceptades de forma assertiva (per exemple la incompatibilitat del reconeixement de l’autodeterminació en una Constitució consensuada) o com a simples temptatives, mentre es treballa per aconseguir una solució completa que tingui en compte més informació o un examen més profund.
   - Diversitat d’interpretacions. L’elecció social i política sempre està oberta a interpetacions alternatives. A més dels interessos particulars que es defineixen a partir dels individus de la pròpia comunitat afectada (“dret de pertinença”) poden resultar rellevants les veus distants, territorialment i ideològicament, en la tasca d’avaluació i d’escrutini social. I això pet tal d’evitar el parroquialisme de les perspectives locals.
   -    Claredat i precisió en la definició del que s’assumeix. En aquest sentit, no podríem dir que el procés de discussió de l’Estatut del 2006 va pecar d’un excés de definicions confuses?
  -       Paper del raonament públic. Els problemes i els hipotètics cords sorgits a l’hora de conjugar els interessos d’una part amb els interessos de l’altra, o el interessos particulars amb els interessos de la totalitat, s’han de sotmetre a la discussió pública sobre el tractament que han de seguir i les variacions que han de ser examinades. En aquest sentit, em semblaria clar que qualsevol acord, i qualsevol oferta unilateral, hauria de sotmetre’s, després d’una profunda informació i de l’adequat l’escrutini, al veredicte dels ciutadans mitjançant el corresponent procediment de referèndum o consulta.
  Però tot això és filosofia. Els esdeveniments imprevisibles que es poden desencadenar abans i després de setembre 2017 ens dictaran quin procediment podem seguir. Mentrestant, posem a punt les taules del ping pong.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?