El referèndum unilateral, a cara o creu



  

 Superada la primera part de la disjuntiva que va plantejar el president Puigdemont amb la proposta de “referèndum o referèndum”, i comprovat per activa i per passiva que no hi haurà referèndum pactat, queda per avançar en hipòtesi el que podria arribar a ser la traducció a la pràctica del referèndum unilateral. I això en un exercici de prospectiva, potser massa agosarat, naturalment inscrit per contrast, o per simple intenció crítica, dins el remolí de suposicions que s’estan produint per tots costats, de part dels qui sostenen sense dubtes que el referèndum unilateral, celebrat en qualsevol cas i aprovat amb un sí rotund, serà la porta oberta a la indefectible declaració d’independència, i de part dels qui auguren els pitjors mals si tira endavant la determinació de celebrar-lo com sigui. Segons uns serà un èxit rotund, una lliçó sublim de democràcia, segons uns altres podríem prendre mal i retrocedir uns quants anys en l’exercici de l’autogovern.
   M’atreveixo a fer l’exercici de prospecció des d’una doble perspectiva, encara que la realitat dels fets, arribats al mes de setembre, o abans,  podria molt bé demostrar que les dues hipòtesis són pura fantasia, o que el que s’haurà produït serà una barreja de les situacions teòriques plantejades en aquestes hipòtesis extremes.
    Primera hipòtesi: la moneda del referèndum unilateral senyala cara.
   Per senyalar cara la moneda del referèndum unilateral hauria de comptar amb una circumstància bàsica: que el Govern central, a part de presentar successives demandes d’inconstitucionalitat davant al TC en tots i cadascun dels passos que es vagin donant des del Parlament i des del Govern de la Generalitat en vistes a la preparació i  celebració del referèndum,  no tirés endavant cap més actuació més enllà d’obtenir els naturals pronunciaments per unanimitat del TC declarant nuls i contraris a la Constitució tots els actes emanats del Parlament i del Govern de la Generalitat. Estaríem, en hipòtesi, davant una successió de declaracions d’inconstitucionalitat que convertirien en invàlids i sense efecte jurídic tant els actes de convocatòria del referèndum, com els actes de preparació, de celebració, i per descomptat el seu resultat, des del punt de vista de la legalitat vigent. De fet, seria una repetició del 9N. Es podria anar a votar amb les urnes que fossin, si bé amb les limitacions lògiques de manca de cens  i de juntes electorals ajustades a la normativa que ha fet  possible tots els procediments electorals celebrats fins ara.
   En aquesta hipòtesi (sens dubte molt optimista), no es pot deixar de mantenir que el referèndum celebrat en contra de les declaracions d’inconstitucionalitat seria nul i ineficaç jurídicament, independentment del grau de participació i del seu resultat. No només perquè s’hauria incomplert la legislació vigent sinó també perquè no hauria observat els requisitis mínims de temps i de respecte a la funció de la llei constitucional del país exigits per la legislació internacional i per la Comissió de Venècia com òrgan consultiu de la Comissió europea.
   Un referèndum celebrat en aquestes condicions (que potser són les òptimes a què aspiraria una part important de JxSí) no podria obtenir el reconeixement internacional, no podria qualificar-se de referèndum legítim, per no ajustar-se a la llei, i per tant no podria tenir cap efecte jurídic ni vinculant.
   La lesgislació de substitució, de transitorietat,  que diu la Generalitat que té preparada, i que de moment desconeixem del tot, d’acord amb la qual s’hauria de celebrar el referèndum unilateral, xoca frontalment amb el principi fonamental de reconeixement, element essencial del dret sense el qual no es pot derivar cap obligació de compliment. Els ciutadans no es poden veure obligats a reconèixer una legislació improvisada en vistes a la celebració d’un referèndum unilateral, contrària a la reconeguda fins al moment previ. No es tracta de convèncer als indecisos perquè la reconeguin com a plataforma legal de nova creació, sinó d’assignar-li una validesa intrínseca jurídica que la fa oligatòria per a tothom.
   La inexistència de força obligatòria per manca de respecte al principi de reconeixement és justament la que fa que no es puguin admetre les regles de joc dictades ex professo pel referèndum unilateral. Una part no pot dictar-li a l’altra part unes noves normes de joc si aquesta part no vol seguir-les perquè no les reconeix, no perquè siguin noves sinó perquè s’haurien dictat sense donar-li l’oportunitat d’intervenir. És impossible disputar un joc i un resultat en aquestes circumstàncies. No es pot negar l’impacte polític de la participació i del resultat del 9N, però cal preguntar-se també si el 40% o el 50% de l’electorat que no va participar en aquell procés de participació, i que sens dubte participaria en un referèndum pactat, com ho fa normalment en qualsevol procés electoral, no ho va fer precisament perquè no reconeixia com a vàlida ni la seva convocatòria ni el seu resultat, és a dir, no percebia la legitimitat intrínseca d’aquella celebració encara que la pogués respectar com una festa democràtica.
   Es dirà també que el que comptaria en aquesta hipòtesi de referèndum unilateral, amb el Govern central contenint les ganes d’intervenir amb mesures expeditives de prohibició, seria el principi de democràcia participativa, el que hauria de prevaler en qualsevol cas per convertir el resultat en vinculant. No podria en cap cas ser vinculant per a qui no en reconeix la seva celebració en base a la declaració d’inconstitucionalitat.  La participació i el resultat podrien en determinats supòsits (allau de participació de l’electorat superior al 75 % i resultat positiu àmpliament superior al 50%), molt improbables, determinar l’inici d’un procés posterior, reconegut per tothom, per verificar si realment es verifica aquella majoria. Llavors es podria dir que la mobilització hauria donat lloc a un procés plenament democràtic de verificació. Amb els resultats de les eleccions del 27S, i amb les tendències que marquen les enquestes més recents, no sembla pas que aquests supòsits puguin donar-se.
  Pot objectar-se que la legislació vigent tampoc no és reconeguda per una part important de la ciutadania de Catalunya. És veritat, però és la que tenim, la que hem referendat i per tant hem reconegut. Si hi ha elements per deixar de reconèixer-la i per substituir-la haurem de fer-ho almenys de manera tan conjunta, ordenada, pacífica i majoritària com ens la vam donar i reconèixer en un principi.
   La conclusió d’aquesta primera hipòtesi, en la que la moneda del referèndum unilateral donaria cara perquè el Govern central es limitaria a posar en evidència la seva inconstitucionalitat, sense adoptar mesures coercitives encaminades a impedir la presència d’urnes, és que el referèndum seria per si mateix ineficaç jurídicament. El Govern central pot intervenir de moltes maneres, però tenint guanyada la partida jurídica abans de començar, el més recomanable des del punt de vista polític seria que intervingués el mínim possible. Ves per on, la repetició d’un 9N li podria resultar una gran victòria.
   Segona hipòtesi: la moneda del referèndum unilateral senyala creu.
   La primera hipòtesi és molt optimista, segurament ingènua, perquè és poc probable que el Govern central es limiti a instar demandes d’inconstiticionalitat davant el TC i no tiri endavant altres actuacions amb mesures directament o indirectament encaminades a evitar la presència d’urnes o la possibilitat d’utilitzar-les, com ara insistir en els  procediments per inhabilitació, posar al mateix TC davant la urgència d’inhabilitar directament el president de la Generalitat, els membres del seu govern i del Parlament, començant per la seva presidenta, tal i com preveu la reforma preparada ad hoc i declarada constitucional amb vots particulars en contra molt significatius. El més probable, per tant, és que la moneda senyali creu. Les mesures legals directament coercitives de cara a impedir la celebració del referèndum unilateral podrien culminar amb l’assumpció de competències, com la del comandament directe dels mossos, i arribar al precintat dels centres electorals que s’haguessin habilitat, inclòs l’ordre de repressió de determinades mobilitzacions si les circumstàncies ho fessin necessari. Hi ha tota una gradació de mesures que el Govern central podria prendre, emparat en la legislació vigent i sota el paraigua de les declaracions unànimes del Constitucional, abans d’arribar a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució, sense descartar-lo. 
  El Govern central té dit que adoptarà les mesures necessàries i proporcionals. Està per veure. Del nombre i entitat de les que posi en joc en dependrà el grau de conflictivitat social que es pugui desenvolupar. Llavors ja no estaríem, en primer lloc, davant d’una falta de legitimació de la convocatòria del referèndum sinó davant d’una qüestió de confrontació directa que podria derivar en problemes d’ordre públic. La legalitat esgrimida pel Govern central podria perdre’s en el laberint de la confrontació directa.
   Aquesta hipòtesi més probable, sota formes variables, és la que imprudentment estan ja fent possible les dues parts des d’ara, amb la intoxicació de declaracions i contradeclaracions i promeses contundents de mantenir l’aposta fins al final, a l’espera del resultat dels procediments judicial ja conclosos o en marxa. No es pot dissimular que per una part de JxSí, i per la Cup en la seva totalitat, aquesta confrontació és el quid buscat pel plantejament extemporani del referèndum. Com més conflictivitat es generi, i millor si s’arriba a la presència policial impedint l’obertura o l’entrada als col.legis electorals, generant una imatge que podria donar la volta al món i despertar simpaties fins ara escatimades, més possibilitat hi haurà de justificar la iniciativa unilateral enfront del poder repressor de l’Estat. La situació social creada jugaria políticament en contra de l’Estat: aquest seria l’objectiu buscat pel nucli dur de l’independentisme, dissimulat sota la retòrica de les proclames democràtiques.
   De tota manera, els càlculs sobre la mobilització ciutadana que una situació així provocaria podrien resultar erronis. Erronis per les dues parts, per excés o per defecte. La imprudent intervenció del Govern amb mesures inapropiades li podria esclatar a les mans. I el càlcul de les mobilitzacions de l’independentisme podria veure’s limitat als ja militants i subscrits a les manifestacions prèvia inscripció, sense més efectes. Hi ha una part creixent d’electors cansada i cada vegada més irritada amb la situació que s’ha anat creant.
  Doni cara o doni creu, la moneda del referèndum unilateral és una moneda equivocada, una moneda falsa, que ens allunya encara més de poder-nos situar en condicions objectives de millorar l’autogovern. Una moneda falsa que conté l’obsessió pel control del poder polític a Catalunya i a Espanya. Si cau de cara, la simple declaració d’inconstitucionalitat és suficient per fer palesa la seva falsedat; si cau de creu, ens podem estar barallant sense adonar-nos de la falsedat i perdent l’oportunitat de buscar una moneda autèntica.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?