10 anys de l’Estatut (1): vam ser ingenus?



  

 Amb la perspectiva de 10 anys des de l’aprovació pel Congrés de la proposta de nou Estatut per Catalunya, i tenint en compte per força el radical canvi d’escenari a partir de setembre de 2012 amb la irrupció del sobiranisme i les seves successives transformacions, la primera reflexió que se m’imposa, potser compartida per molts, és la de si vam ser ingenus i vam abocar més expectatives del compte en els inicis de les converses entre el primer tripartit i CiU (120 escons en total!) per a la formulació d’aquella proposta, que va començar la seva singladura amb la d’un nou finançament a instàncies del mateix tripartit, després aigualida fins a l’acord Mas-Zapatero el setembre de 2005, immediatament abans de l’aprovació de la proposta pel Parlament.
    En algun moment va semblar que les discussions a Catalunya sobre la proposta d’un nou Estatut no conduirien enlloc, de tan enfrontades i enverinades que estaven les posicions dels partits, tant al si del mateix tripartit com en les relacions d’aquest amb CiU. La conclusió d’aquell any i mig de viacrucis i de desafiaments recíprocs per veure qui podia anar més enllà no augurava res de bo. Tot plegat convidava més aviat a una escèptica confessió d’ingenuïtat, abans de la substancial retallada del Congrés i molt abans de la rebolcada del TC el juny de 2010.
    Havíem de confessar que érem uns ingenus. Pensàvem que allò de l’Estatut era una bona oportunitat perquè tots el partits amb representació a Catalunya (menys el PP?) consensuessin unes bases comunes traduïdes en un nou articulat per superar l’Estatut anterior, manifestament millorable segons es desprenia d’una simple lectura del mateix, desbordat per l’evolució dels últims vint-i-cinc anys, limitat en l’abast de les competències per la interpretació del T.Constitucional, sense cap previsió respecte de la UE ni de la immigració, ni dels drets de tercera generació, amb el finançament a remolc de les successives reformes de la LOFCA, amb  un rígid centralisme del sistema judicial que no es corresponia amb el reconeixement de la legislació específica… Pensàvem que també les qüestions identitàries (llengua, símbols i definició nacional) podrien ser abordades positivament per acabar d’una vegada amb la permanent indefinició del que som o no som. Pensàvem que les aportacions de l’Institut d’Estudis Autonòmics i del Consell Consultiu serien importants en ordre a determinar el que podia caber dins les costures de la Constitució, forçant-la fins a límits raonables. Pensàvem que els treballs de la Ponència comptaven amb les discussions prèvies, aprofundides, de tots els caps pensants dels partits.
   Pensàvem que amb discreció, sense caure en la voràgine mediàtica, però també amb la preocupació de rebre i donar informació a tots els sectors de l’opinió pública, es preparava un nou Estatut ple de bones raons polítiques i jurídiques, capaç de passar el filtre del Congrés a Madrid donada la majoria conjuntural i la bona disposició de Zapatero, i si més no que qualsevol retallada allà aniria precedida d’un intens debat i podria deixar una porta oberta a futures reformes o interpretacions favorables, quedant almenys clar que s’havien acabat els temps del victimisme i començava el de la confrontació positiva, solidària, dins d’un projecte federalitzant de l’ Estat. Pensàvem, en definitiva, que els partits posarien fre a les seves passions i emocions particulars, i als càlculs electorals, per lliurar-se a la tasca plenament política d’articular, amb realisme i ambició, unes mesures fonamentals d’autogovern dins els límits del que llavors era  possible, per portar-les a la pràctica quotidiana amb la mateixa empenta que se li havia donat a l’Estatut anterior, fos quin fos el color del govern de torn.
   Però no. Érem uns ingenus. Resultava, pel que s’anava veient, i encara que a última hora sortís la majoria dels dos terços al Parlament, que havia primat per sobre de tot l’interès partidista, que les aportacions s’havien decantat cap a un cantó o un altre (drets històrics, blindatge de competències, finançament) segons havia convingut a les necessitats de l’escenificació mediàtica, arribant als moments culminants del 29 de juliol 2005 amb la votació en Comissió, i de la lectura interessada i parcial de l’Informe del Consell Consultiu, seguits de les inacabables discussions bizantines entorn d’un absolutament hipotètic, per irrealitzable, concert econòmic i la seva quota de retorn. Resultava que el treballs de la Ponència s’havien tret del seu context propi per les constants intervencions mediàtiques, per les interferències dels caps de partit, que el PP, el quart partit del Parlament, s’havia autoexclòs amb tota l’alegria del món, i semblava que ningú havia fet gran cosa per evitar-ho. Resultava que des d’alguns sectors mediàtics i d’opinió, vehiculats sobretot pels mitjans públics nacionals i els seus immarcescibles instruments de tertulians i articulistes (sempre els mateixos, sempre seguint l’estela clientelar i autista-nacionalista-convergent de feia 25 anys) s’havia anat estenent amb eficàcia la idea que valia més no tenir un nou Estatut si no es solucionava definitivament la qüestió del finançament amb el concert econòmic, igual que els bascos, donant per fet i per bo que si aquests eren insolidaris nosaltres també teníem el dret de ser-ho.
    Resultava que l’opinió del Consell Consultiu valia menys que "el pito del sereno" (deuria ser per això que dos membres de la minoria van posar una qüestió prèvia d’incompetència, és a dir, que volien estalviar-se el tràngol d’haver de dictaminar prenent posicions polítiques que d’entrada repugnaven el seu mínim sentit jurídic). Resultava que fins a última hora CiU va intentar desmarcar ERC del tripartit i que ERC s’havia fet estimar per demostrar una maduresa política que se li pressuposava des de l’última campanya electoral i la formació del tripartit. Resultava que el President alguna vegada havia donat mostres de pensar més en el "seu" projecte per a la posteritat (com uns nous Jocs Olímpics) que en les bases reals del País. Resultava que Zapatero havia fet, metafòricament parlant,  "el pont aeri" a Maragall perquè li interessava aconduir el procés com exemple dels processos que seguirien. Resultava que fins a l’últim minut no sabríem si seria "sí" o seria "no" al mateix Parlament, i que finalment hauríem de donar les gràcies a més d’un (i seria Mas-sa) per la seva generositat, amplada de mires i sentit patriòtic, després d’haver-se preocupat sobretot de la seva figura i projecció electoral davant els mitjans.
   Érem uns ingenus visionaris. Les nostres expectatives estatutàries no es corresponien amb la realitat del que estava passant aquí, i continuaria passant a Madrid...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?