Quaranta anys viatjant cap a Ítaca



   

    El timoner, Lluís Llach, es va retirar ja fa vuit anys però el viatge cap a Ítaca continua, tot i que la cançó ja porta quaranta anys navegant. Així ho va deixar de clar ahir a la seu d’Òmnium de Mataró el periodista Antoni Bassas en la presentació del llibre de Xavier Amat ”Llach, lletra i música”. Una presentació simpàtica, amb la sala plena de gom a gom, puntejada amb petites anècdotes que a les persones d’una certa edat ens traslladen  als anys setanta, i als més joves a la persistència d’un dels cantautors que ha travessat generacions i que amb les seves cançons  ens ha deixat a tots un lligam indissoluble amb el país, amb la poesia de Martí Pol, amb les amistats amb qui hem crescut, amb els fills i els familiars més directes, amb els moments més alegres i compartits, i amb els instants més tristos.
   Xavier Amat ha tingut la gosadia, feliçment culminada, de seguir la trajectòria íntegra de Lluís Llach, perquè, com diu, va néixer amb el viatge a Ítaca sota el braç i a casa seva, que durant uns anys també va ser casa meva, hi sonava molt sovint la música d’en Llach. Ell potser no se’n recorda, però jo sí: durant un temps amb el seu germà gran, el Benet, li féiem broma canviant la lletra del Viatge a Ítaca, i allà on diu “savi com bé t’has fet” nosaltres li cantàvem “Xavi que vell t’has fet…”. Com explica al llibre, endut per l’atractiu de la música de Lluís Llach, es va dedicar a escoltar amb l’agudesa d’un crític tots els seus discos i a seguir  la majoria dels seus recitals. A partir del 2007 es decidí  a escriure un bloc sobre Lluís Llach amb el pseudònim de Miner, com si anés pouant tot el que li donava i suggeria l’obra del cantautor. Aquell bloc és, en bona part, la base del llibre.
    El llibre es pot llegir obrint-lo per qualsevol pàgina que et situa davant d’una cançó determinada, de la que et dóna informació sobre el seu contingut, el seu context històric, personal i col.lectiu, la seva gènesi, el sentit que se li pot aribuir, molt sovint també informació sobre les seves característiques d’estil musical i de lletra, quasi sempre amb la transcripció del text sencer de la cançó de què es tracta. Naturalment, la lectura et va impregnant de la poètica de Lluís Llach, i em sembla que aquest és el propòsit del llibre, compartir amb els qui en coneixen moltes de les seves cançons el plaer, no només de recordar-les i taral.lejar-les, sinó sobretot de reviure-les anant al moment de la seva creació.
   Em quedo especialment amb els apartats del llibre que són com recapitulacions interioritzades del decurs de la lectura, síntesis o condensacions del que va produint el procés de creació de Lluís Llach. Aquestes condensacions es concreten i expressen amb alguna de les constants més significatives, recollint textos sobre un mateix tema (“Llum1, 2, 3 i 4”, o “Desfogant-se/ desfogant-me”), o bé fent-ne una reflexió personal a partir d’un text o d’una circumstància concreta (per exemple, “Espurnes de bellesa 1 i 2” , “La tristesa”, “Teatre Principal, 8 de novembre de 1998”, o “Llach baixà de l’escenari” )
   El conjunt constitueix una forma ben encertada d’acostar-nos a la visió del món de Lluís Llach. I aquest món té virtuts i limitacions, per bé que en la seva globalitat ha contribuït  a afirmar l’esperança i la fraternitat. El viatge a Ítaca continua, amb la virtut de proporcionar-nos a tots perspectives diferents del que pot ser Ítaca. Faig meves les reflexions de l’urugaià Eduardo Galeano que es citen literalment en el llibre: “La utopia está en el horizonte. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se desplaza diez pasos más allá. Por mucho que camine, nunca la alcanzaré Emtonces,… para qué sirve la utopía? Para eso: sirve para caminar”.
   Gràcies, Xavi, pel llibre, i per compartir, cadascun a la seva manera, el viatge a Ítaca.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9

De l’atzucac a la confrontació?