Desconnectar? (conte per posar o treure ferro)



  

    Des del nou de setembre de l’any passat, quan et vas traslladar a viure en una pensió molt modesta d’un petit poble de la Segarra, que no havies tornat a casa. No vols dir el nom del poble per no esguerrar altres possibles escapades. Vas decidir desconnectar per no ferir sensibilitats, començant per la teva. El dia abans vas mirar-te la pressió, fins a tres vegades seguides, i el resultat et va alarmar. Havies tingut un matí mogut per la feina, però estaves segur que el causant d’aquella descompensació era el degoteig de les informacions a la xarxa, a la televisió, als diaris i a la ràdio. Ja feia dies que el cor se’t posava a cent quan escoltaves la tertúlia dels matins. Sabies que sempre es repetiria la mateixa cançó, d’un costat i de l’altre, però notaves que les pulsacions se’t disparaven, i aquella evidència, que va superar la teva ja escassa capacitat de concentració i raonament, transformant-te en un manat de nervis, et va senyalar el camí de sortida cap a un destí desconegut, ràpidament concretat en el reduït espai d’aquella humil i econòmica pensió.
    Vas assegurar-te que la bateria del mòbil estigués completament gastada, i no vas agafar el carregador. Només t’ha fet companyia durant tot aquest temps un petit transistor per escoltar música clàssica, vigilant de desconnectar-lo coincidint amb les hores per no sentir cap notícia. Quan vas demanar pel preu i les condicions que et podien fer per dormir i menjar a pensió completa durant quatre mesos, també et vas assegurar que al menjador no hi hagués televisió, i per descomptat que vas desendollar, to just entrar, la de l’habitació. Vas constatar que els pocs estadants que hi havia, gent de pas, i els dispesers, home i dona, eren de conversa curta i de preocupacions limitades al seu entorn més immediat.
    El matí de l’onze de setembre el vas dedicar a passejar pels voltants del poble, i la tarda a llegir algun dels molts llibres que havies posat a la bossa. De tant en tant l’atenció se´t distreia i a la imaginació se’t dibuixava la gegantina concentració de la diada a Barcelona, i et preguntaves què feies allà llegint,  assegut en aquella cadira com un estaquirot. Però et calmaves de seguida, i et consolava el fet de recordar que abans de marxar havies penjat la senyera al balcó de casa, i que per tant els veïns podien confirmar la teva solidaritat amb la qüestió de país.
    A poc a poc, amb el passar dels dies i la repetició de la mateixa activitat de sortir a caminar pel bosc, llegir, menjar frugal, escoltar música i anar a dormir ben d’hora, vas anar desconnectant del tot. Evitaves que la conversa amb els dispesers i els estadants derivés cap a temes d’actualitat, i només preguntaves pel temps, pels bolets i per les excursions que es podien fer sortint del poble. Alguna vegada vas notar que et miraven una mica estranyats, segurament pensant què hi feies tu tant de temps en un poble tan avorrit com aquell, però l’estranyesa els desapareixia  ràpidament dels ulls quan t’avançaves a explicar que t’havien recomanat tranquil.litat i que el poble era ideal per això.
    El dia divuit de setembre, el dia del referèndum escocès, a la nit, vas estar molt a punt de connectar la ràdio per conèixer el resultat, perquè pensaves que al cap i a la fi era una qüestió que no et podia alterar massa, en cap sentit, tant si havia guanyat el sí com si havia guanyat el no. Però vas vèncer la temptació, refermant-te en la convicció que valia més no desvetllar connexions. Tampoc vas caure en la temptació d’escoltar algun partit del Barça, ni tan sols en la mínima inclinació per conèixer els resultats. Estaves convençut que en els comentaris hi aniria inevitablement barrejada la situació del país.
    Tot t’indicava que havies lograt tranquil.litzar-te completament. Dormies molt bé i treies profit de les lectures i les excursions pel bosc. Sabies que allò no podia durar, però et senties a gust dins d’aquell microcosmos personal que comportava molta rutina i cap pregunta relacionada amb el que més t’havia bullit al cap fins al nou de setembre. Només pels volts del nou de novembre et va semblar que començava a amençar-te una inquietud creixent. Aquell dia sí que no t’hi vas poder resistir, però encara vas ser prou prudent, perquè sense preguntar res a ningú  et vas dirigir a l’escola del poble,  un menut edifici d’una sola planta, amb pati, per on passaves quasi cada dia quan sorties a caminar, per veure si hi havia algun moviment. No saps pas què hauries fet si hi haguessis vist gent votant, o hi haguessis notat alguna cosa estranya. Però no vas notar res, tot estava quiet com en un diumenge qualsevol. Vas endinsar-te al bosc, et vas asseure sobre una soca i vas intentar llegir un poemari que portaves, però no vas poder. Et senties sol, com si no pertanyessis a cap lloc. Potser aquella sensació era la poesia que portaves dins i que ara et sortia i et feia petit i estrany a tu mateix.
   Els dies van continuar amb normalitat, t’havies acostumat al teu món tancat i solitari, el que t’havies buscat per fugir d’aquell altre món accelerat i sorollós, en el pitjor sentit de la paraula. Per Nadal, la nit del vint-i-cinc de desembre, vas acostar-te a l’església del poble, amb la por de sentir alguna cosa que no hauries volgut escoltar. No vas llegir el full parroquial que hi havia a l’entrada, però aviat vas comprovar que el capellà feia l’homilia de costum, la que fan tots els capellans siguin del país que siguin.
  Avui, deu de gener de dos mil quinze, has tornat a casa. Has començat un nou any i estàs segur que el país no ha començat res de nou, encara que durant tot aquest temps no n’has tingut cap notícia. Has deixat la bossa a l’habitació, has baixat al menjador i has retirat la senyera del balcó. A les cases del carrer hi ha les mateixes banderes de quan vas marxar, el nou de setembre. T’has preparat un menjar ràpid amb el que has comprat en entrar a ciutat, i en acabat has engegat el televisor. Era l’hora del telenotícies, i en apretar el botó de connexió les cames et tremolaven. Mentre es descomptaven els segons del rellotge dibuixat a la pantalla tenies la impressió que estaves de nou a casa, però et trasbalsava pensar que segurament no t’agradaria el país on durant el temps que havies estat fora havien deixat casa teva.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9