Escòcia (temprant gaites)

  

   De les Highlands, Escòcia avall,  travessant les terres angleses i franceses, ens arriba el so temperat de les gaites escoceses, posant un punt d’harmonia i contenció al soroll que ha provocat el referèndum en aquell país, al qual ha contribuït significativament la presència dels mitjans públics i privats catalans, i la nombrosa representació política de casa nostra, expectant i massivament inclinada a favor del sí. Ha sigut que no, però el que interessa és destacar els tons amables d’aquestes gaites escoceses que ens expressen algunes coses:

    1.- Cameron es va atrevir a pactar amb el Partit Nacionalista Escocès un referèndum vinculant sobre la independència d’Escòcia, atorgant a aquesta nació el ple dret de sobirania per decidir el seu futur. Ni dret a decidir ni altres gaites dissonants: purament i durament es tracta de l’exerci d’un dret  de plena autodeterminació, pactat. No era un dret constitucional (El Regne Unit no té constitució escrita), i queia fora de les previsions constitucionals de tots els Estats circumdants. Tothom lloa ara l’empenta democràtica de Cameron (ell mateix es penja la medalla), ex post factum, però segur que més d’una vegada durant la campanya, sobretot cap al final, se n’ha penedit, i hauria tornat enrere si hagués pogut. De tota manera, com diuen els alemanys, bé està el que bé acaba. Alguns dirigents a Brussel.les deuen haver pensat que allò va ser un temeritat, pel precedent que establia, encara que en principi partia d’un risc perfectament calculat que després es va anar complicant. El que sorprèn encara més, és que Cameron refusés la pregunta que inicialment proposava el mateix Salmond, per incloure l’alternativa de la max devolution a la que in extremis ha hagut de recórrer per salvar els mobles. I també sorprèn, i molt, que ni tan sols es tinguessin en compte les condicions dictades pel T.Constitucional de Canadà (com un referent objectiu i de prestigi) en quant al requisit d’una determinada majoria per considerar vinculant el resultat. Va ser una decisió a  la valenta, en terra estranya, com ha anat confirmant la desconfiança molt majoritària dels escocesos envers el Partit Conservador, i en bona part també envers el Partit laboralista i el Liberal.

   Que fos una decisió valenta i exemplarment democràtica no treu que no ho hagués estat també un pacte amb unes altres condicions, com per exemple una consulta o un referèndum no vinculant. Potser la lliçó que n’ha tret li farà repensar el referèndum que té anunciat sobre la sortida del Regne Unit de la UE. Tanta empenta democràtica (o aparentment democràtica) pot acabar sent perjudicial pels interessos del Regne Unit que ara, si compleix amb els compromisos adquirits, haurà d’aprendre a moure’s per territori cada cop més federalitzant. En això Cameron ha perdut i Salmond ha guanyat.

   2.- Els escocesos s’han decantat pel no amb una majoria no aplastant però sí significativa, de més d’un 10%. I aquesta opció s’ha imposat als raoaments, ben portats, dels partidaris del sí que han fet, segons tots els indicis, una campanya  excel.lent, molt superior en qualitat a la campanya del no, maldestra i dominada pels advertiments negatius i la por. A més, no convé oblidar-ho, l’opció pel no s’ha sobreposat a la desconfiança profunda envers els partits britànics i ha derrotat la majoria absoluta de què disposa el Partit Nacionalista Escocès a casa seva mateix.

    En aqueste sentit, les gaites escoceses també ens diuen alguna cosa interessant. No és suficient que un partit nacionalista disfruti d’una àmplia majoria absoluta al seu país per assegurar que davant d’una opció radical, entre independència sí o no, els seus votants es decantin per separar-se i crear un Estat nou. Algú apel.larà aquí novament a la por o a la incertesa del futur, i segurament tindrà raó en part, però també queda demostrat que els lligams de tota mena, els afectius i sentimentals, l’habitud del tracte comercial, laboral i financer, la moneda i la història comuna, el dret consuetudinari, les expectatives de futur en comú, la solidaritat, juguen un paper molt important per continuar junts. El primer que m’ha vingut al cap  a la vista del resultat del referèndum ha sigut pensar que els escocesos no han volgut ser només escocesos amb la separació, però que sens dubte continuaran sent ecocesos com fins ara encara que hagin votat no. El resultat no divideix la societat en dues meitats, i aquí sí que es manifesta la grandesa de la democràcia.

   3.- El resultat del no ens pemetrà seguir el procés de devolució de competències de l’Estat central a Escòcia i als altres territoris autonòmics del Regne Unit (País de Gal.les, Irlanda del Nord i la mateixa Anglaterra). Digui’s com es vulgui, però aquest és el procés d’una via intermitja que caldrà seguir amb molt d’interès, i que comptarà ben segur amb una sèrie de consultes successives que poden servir al procés català.

   Per contra, el resultat del no ens ha privat de l’oportunitat de seguir la reacció de la UE i de les altres institucions europees, i  dels diferents Estats de la ONU a l’hora del reconeixement internacional, enfront d’una Escòcia independent. La UE respira tranquil.la, però al catalans aquí sí que ens queda pendent una pregunta que ens crema, i que les temperades gaites escoceses no han donat lloc a respondre.

   4.-  En l’exercici del dret d’autodeterminanció escocés hi han jugat aquests quatre elements: la legitimitat democràtica de qui l’ha exercit, la majoria que ha decidit, l’empara legal amb què s’ha desenvolupat i el reconeixement i respecte internacional amb què s’ha seguit arreu.

   El poble escocès ha actuat amb plena legitimitat democràtica, com una nació sobirana (almenys amb plena sobirania reconeguda en aquest referèndum), i  amb la total empara legal, perquè ha comptat d’entrada amb el pacte exprés i clar del Parlament de Westminster. El món ha seguit i reconegut amb admiració la campanya i el desenvolupament del referèndum. I en canvi a aquest subjecte sobirà li ha fallat la majoria per decidir-se a ser un estat  definitivament sobirà en el concert de les nacions.  A Catalunya, els partidaris de la independència donen per suposada una majoria a favor del sí, parteixen d’un dret de sobirania que no ens és reconegut en la legalitat vigent (que compartim amb la resta d’Espanya), donen per fet que la legalitat a seguir és exclusivament la catalana, encara que entri en contradicció amb l'estatal comuna,  i sovint pensen que al final del procés ens caurà el reconeixement internacional com una fruita madura. Res d’això ho tenim guanyat, tot està per fer.