Contra l’Església hem topat: sobiranisme i fonamentació religiosa



   

   Deu ser que els representants de l’Església i els seus fidels, de la modalitat que siguin (de base, practicants, no practicants, culturals, sociològics…), juguen un paper important en els debats polítics, econòmics i sòcioculturals de la Catalunya d’avui, i ho hauríem de celebrar, perquè vol dir que al si d’aquesta institució, que ha contribuït a conformar els fonaments de la nostra història, amb moltes coses bones i amb d’altres dolentes o no tan bones, hi bullen ara mateix  els mateixos interrogants que preocupen a la societat civil. Però seguint el debat hom no pot deixar de constatar, amb un punt de sopresa a voltes, d’incredulitat sovint,  i de cert dolor i confusió interior alguna vegada, la mateixa realitat: contra l’Església hem topat.
    Perquè deu formar part del pluralisme intraeclesial, que vol legítimament  connectar amb la societat civil, que el pare Hilari Raguer digui que votar per la independència no és cap pecat, o que el bisbe de Solsona defensi que el dret a l’autodeterminació és anterior i superior a la Constitució, o, en sentit contrari, que alguns bisbes espanyols sostinguin que el dret de secessió no és defensable des de l’òptica eclesial.
    El que ja no entendria seria una fonamentació que pretengués connectar directament les arrels catòliques, el nucli mateix de la fe o creença, amb una determinada opció política, és a dir, amb una opció concreta a favor o contra el dret a decidir a Catalunya, que en les circumstàncies actuals s’identifica amb les opcions per una Catalunya independent o no independent. No ho entendria perquè voldria dir que a una determinada opció, enfront de l’altra, se li atorgaria la gràcia (per dir-ho en termes eclesials) de constituir una forma de compromís catòlic qualificat. I la divisió al si de la comunitat eclesial estaria servida. Seria un compromís catòlic superior defensar el dret a decidir i la independència de Catalunya, o seria un compromís catòlic superior defensar el contrari? La divisió es fa inevitable quan des de les mateixes instàncies eclesials es barregen els fonaments de la fe amb determinades opcions polítiques. Llavors topar amb l’Església significa topar-se amb contradiccions irresolubles.
    Una mica per casualitat vaig seguir fa unes setmanes el contingut de la trobada a l’auditori del Caixafòrum de Barcelona sota el lema “Laics,religiosos i capellans defensen públicament que la doctrina avala el dretadecidir. D’entrada em va semblar que es tractava d’una expressió més de la llibertat d’entitats i fidels fent pública l’opció pel dret a decidir com una opció normal entre d’altres possibles, una trobada de caire festiu per participar de la pluralitat de sentiments i d’opinions. Després, llegint laconferència que donava contingut a la trobada, em va sobrevenir un d’aquells moments de confusió i de pertorbació interior que em fan incomprensible, emocionalment i intel.lectualment, el que em passa pel davant, i vaig tenir la sensació que també topava amb aquesta Església que vol ser més sensible i compromesa socialment , amb la que sempre he simpatitzat i en la que disfruto de nombroses amistats.
    Aquella conferència (ja em perdonaràs amic Xavier Morlans, ho dic amb contundència encara que comprenc les teves  bones intencions) era un refregit d’aportacions de dades de disciplines diferents (història, filosofia, teologia, dret…) que tenia per objecte justificar la relació directa entre la doctrina social de l’Església i l’opció pel dret a decidir (de fet, pel dret a la independència, segons es desprén del context de tota la conferència). El títol era prou il.lustratiu:”El dret a decidir avui a Catalunya a la llum de la doctrina social de l’Església”. Immediatament em va venir al cap la formulació que es podria fer girant el mitjó per l’altra banda, ”la inexistència del dret a decidir a la llum de la doctrina social de l’Església”, perquè ben segur que es trobaria més d’un teòleg designat per la Conferència Episcopal Espanyola amb arguments per defensar-ho. El que no entenc d’aquesta aportació, en el seu nucli, és la voluntat de fonamentar una opció política concreta en les arrels del catolicisme, com un dret fonamental que es deriva dels fonaments de la fe, o almenys dels fonaments més autètics de la tradició cristiana i catòlica. Si ja costa trobar els fonaments jurídics del dret a decidir, molt més difícil deu ser trobar-hi els fonaments teològics o de la doctrina eclesial. Les altres opcions en quedarien excloses? O és que no és possible, des de la teologia, buscar aquestes connexions concretes perquè les arrels comunes permeten només parlar de fonaments ètics universals i respectuosos amb la llibertat de les opcions personals que no perjudiquin els altres?
    Fa un parell de dies, a La Vanguàrdia, el teòleg Salvador Pié alertava del “Riscd’un nou integralisme catòlic” amb relació al dret a decidir, al.ludint justament a  alguns pronunciaments d’entitats i organitzacions de l’Església catòlica, entre els quals, sens dubte, figura el de la trobada al Caixafòrum, i acabava recordant  l’ absoluta autonomia de fe i política (“a Déu el que és de Déu, i al Cèsar el que és del Cèsar”). Pié utilitza el terme “Integralisme”, per diferenciar-lo de l’Integrisme, i explica que es tracta d’una formulació forjada a Itàlia que defineix l’esforç de determinats moviments catòlics per buscar una nova articulació, com més integradora millor, entre la fe cristiana i una opció política concreta.
    El mateix terme d’integralisme, en el camp de l’anàlisi del comportament religiós, utilitza Olivier Roy parlant de “La crisi de l’Estat laic i les novesformes de religiositat”, manllevant-lo d’un article de Dominique Avon, crític amb el filòsof musulmà Tariq Ramadan. L’integralisme, diu, és una forma de fonamentalisme, i consisteix per al fidel en sacralitzar-ho tot i viure la quotidianitat sota el signe exclusiu del que és religiós. Hauríem d’evitar aquest risc de barrejar vida social i política amb motivacions religioses, i deixar que la tensió de cadascú al triar les seves opcions concretes es resolgui amb el màxim equilibri possible, respectant les opcions dels altres. Els representants religiosos i eclesials servirien per confortar els esperits, no per dirigir voluntats.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?