Rei, sobiranisme i calendari





    L’abdicació del rei sembla que ha agafat tothom per sorpresa. No estàvem preparats per un esdeveniment que era perfectament plausible des de fa temps? Sigui com sigui, donat que de tota manera no deixa de ser un fet històric que posa en qüestió algunes coses en aquest moment precís, no puc deixar de fer-me algunes reflexions:
    1.-  República o monarquia?: Democràcia!
    Serà positiva la successió si Felip VI és capaç d’adquirir, per mèrits propis i no simplement dinàstics, la legitimitat democràtica que va haver d’adquirir el seu pare sortint de la dictadura. Joan Carles ho tenia difícil, però en moments de transició com aquells diria que les coses se li van començar a posar de cara quan va saber percebre que la voluntat de la immensa majoria era caminar per la democràcia amb el referèndum de la Constitució de 1978. Ara Felip VI té d’entrada la legitimitat que li atorga la mateixa Constitució, però ho pot tenir molt més difícil, a curt  i a mig termini, si no és capaç d’adquirir la legitimitat plenament democràtica que li ha d’atorgar el reconeixement majoritari de la població en funció de la seva actuació. En aquest últims temps s’han encarnat en la primera institució de l’Estat  dos vicis profunds que han originat en una part important de la població la percepció que, no només la monarquia no serveix, sinó que totes les altres institucions de l’Estat estan sota sospita: la corrupció (que ha cavalcat amb total impunitat fins a introduir-se  a l’interior de  la família reial), i la pèrdua de capacitat de representació (els índexs de reconeixement de la persona del rei han arribat a extrems baixíssims, com a conseqüèncaçia del seu comportament i de la manca total d’actuació en aquells aspectes que la Constitució li demana, arbitrar i moderar el funcionament  regular de les altres institucions de l’Estat).
   No puc imaginar que a Felip VI se li ocorri demanar motu proprio la reforma de la Constitució perquè en un referèndum decidim monarquia o república. Seria l’unica manera eficaç, ràpida i plenament democràtica, de dirimir la qüestió, ja que a mig termini és impossible que es puguin obtenir els dos terços successius que exigeix la Contitució per a la seva reforma. En qualsevol cas, ha de saber que la legitimitat que li atorga la majoria en aquests moments al Congrés i al Senat ja no és la que realment s’expressa al carrer, i que en les eleccions del 2015 hi poden haver majories, encara que no arribin als dos terços, que reclamin un capteniment molt diferent a la monarquia, i fins i tot la seva renúncia, o almenys la seva submissió a un referèndum, si de veritat s’entra en un moviment de profunda renovació constitucional a la que el PSOE no podrà sostreure’s.
    2.-  El sobiranisme català no pot fer com si res no passés. No és possible ocupar tots els espais i tots els temps perquè a Catalunya no tingui cap conseqüència el que està passant a Espanya.
   Amb la tornada de CiU al govern de la Generalitat, i sobretot amb la universalització nacional del dret a decidir, el president Mas i el seu equip han tingut el gran mèrit de retallar i d’aprovar els pressupostos més antisocials que mai ha tingut la Generalitat obviant (i convencent a una part important de l’electorat per entendre-ho al revés!) que es corresponen amb una concreta opció política i econòmica  (la de la dreta), com si de la seva manera de governar en tinguessin tota la culpa les institucions espanyoles i la seva decadència imparable. Ens han volgut convèncer que amb Espanya no hi ha res a fer i que a nosaltres sols ens espera un futur esplendorós, sense màcula ni pecat. Tot el que vingui d’allà, començant pel que sigui de la tercera via, està condemnat al fracàs. A l ‘espai sobiranista, hegemònic en el mitjans públics i en els cercles d’opinió propers al govern, no hi ha lloc ni temps per esperar res d’Espanya. La independència vindrà com a conseqüència d’un procés de gestació totalment pacífic, immaculat, que obtindrà el dogma del reconeixement internacional quan es proclami, sense que en cap moment ni el govern ni el poble espanyol hi tinguin res a dir.
    A l’ocupació d’aquest espai mental que s’ha anat imposant de fa temps, recentment s’hi ha afegit el fenomen de Can Vies  que dóna peu a pensar que també es vol controlar de la mateixa manera l’espai de tota confrontació possible. Què fan aquests nois destorbant amb violència el procés? Algú hi ha d’haver al darrere, interessat en fer aparèixer com a violent un procés que només és, i ha de continuar sent, pacífic. La confrontació només pot ser amb Espanya, i així ha de continuar sent. Aquest afany per reduir els espais de confrontació, o almenys per voler-los controlar des de l’òptica exclusiva del procés sobiranista, no pot portar a res de bo.
    I ara s’hi afegeix l’abdicació del rei. Pel sobiranisme aquest fet no entra en el seu programa ni en el seu calendari, com tampoc les conseqüències que se’n puguin derivar. Ni monàrquics ni republicans, només sobiranistes. Ja som d’una altra realitat, i en aquesta realitat és igualment estranya tota consideració que es pugui fer respecte de la renovació o de la reforma de les institucions espanyoles que se’n derivés, començant per la mateixa Constitució. Tot això arriba massa tard, diuen. A l’ocupació de l’espai de confrontació se suma la pretensió de mantenir permanentment buit el mínim espai que pogués aportar el plantejament d’una reforma constitucional en profunditat. Es veu com un perill tant la possible irrupció d’una mediació amb contingut derivada d’una proposta, amb cara i ulls, de reforma constitucional (que podria ser compatible amb una consulta), com la hipotètica irrupció d’un moviment d’esquerres republicà que obligués a replantejar el funcionament de les institucions i el model territorial. Nosaltres, ens diuen, no som de cap d’aquests móns. És sorprenent tanta capacitat per reduir els espais ideològics  a una sola dimensió.
    3.-  Els temps s’acabaran aviat
  Sigui com sigui, tant la monarquia com el procés català tenen el calendari marcat. Felip VI pels senyals de renovació que se li esperen a curt termini,  i en particular per les mostres de mediació i arbitratge que se li han de fer evidents respecte de la qüestió catalana. Aquests senyals haurien d’arribar molt aviat Una part important de la legitimitat democràtica que ha de guanyar-se el nou rei es juga a Catalunya.
   El procés sobiranista haurà de modificar segurament el seu calendari si no es pot celebrar la consulta prevista per al 9-N. A partir d’aquell moment s’obrirà un temps d’eleccions, que es posaran més a la vora (plebiscitàries) o més lluny (municipals i generals). No seria estrany que a partir d’aquell moment el sobiranisme hagués d’aprendre a controlar els espais i els temps d’una altra manera, i qui sap si amb més d’una interferència del que es vagi esdevenint a Espanya, en positiu o en negatiu. Tant de bo el desenllaç sigui, com deien abans, en bé de tots (una altra menera d’expressar el win-win a què apel.la el president Mas).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

No seria com sempre