Diàleg i més diàleg. Els espais improbables





 "Diàleg" (Alfredo Sosabravo)

    Cartes creuades publicades a la revista "Valors" el novembre de 2012

Benvolgut Cinto

   Fa uns dies vaig anar a Madrid a celebrar amb uns amics una festa d’aniversari. Em va sorprendre que mentre vaig ser-hi, la paraula que més vegades va sortir va ser: diàleg. La importància de saber dialogar en aquest moments que estem vivint. T’he de dir, Cinto, que quan vaig llegir la teva darrera carta, em vaig apuntar el tema de la compassió, però davant de la insistència de dialogar, em reservo aquest tema per la carta següent. Ara iniciem una campanya electoral i estic segur que el mot diàleg hi jugarà un paper important.
Dialogar etimològicament ve tant del grec com del llatí, de dialogus o diálogos, que significa l’intercanvi d’idees entre dues persones o més. Segurament avui hauríem d’afegir el verb enraonar, que significa “raonar, parlar alternativament dues o més persones entre elles” Dic això perquè darrerament veig que hi ha moltes tertúlies, taules rodones, debats televisius.. on sembla que hi hagi un gran interès per l’intercanvi, però hom te la sensació que la darrera cosa que  hi descobreix es sentit del diàleg.
   Tinc la impressió Cinto que en aquest temps de crisi que patim, el que més trobem a faltar son homes i dones capaços de dialogar, o com hem dit altres vegades, grups socials que generin plataformes de diàleg. Perquè es digui el que es digui, manca diàleg entre pares i fills, en la parella, entre veïns, entre empresaris i obrers, entre partits, institucions, religions, cultures.. Tots insistim en la necessitat del diàleg,  però sembla que no som capaços d’assolir-lo.
   I és que el diàleg, com totes les coses humanes, necessita els seus espais i els seu temps. Demana cuidar el marc, l’entorn, perquè el diàleg pugui brollar de manera fluida i harmoniosa, i demana temps, perquè la nostra intel·ligència no es instantània, necessita del temps per entendre les coses. El pitjor que ens pot passar es pensar que tenim una cosa clara, i llavors actuem com si el nostre pensament fos definitiu. Això no es cert, l’altre ens pot aportar més claredat, més llum, més criteris, més dades, mes informació que poden clarificar el nostre pensament. Estic convençut, Cinto, que no hi ha res pitjor a la vida que quedar esclavitzats per les pròpies raons i, que quan això ens passa, la raó humana esdevé una petita dictadora que ens torna tan subjectius, que no som capaços d’escoltar allò que els altres ens aporten per cercar solucions. Avui i tal i com estan les coses, tenim el risc de quedar esclavitzats per les raons, amb totes les seves subjectivitats, ideologies, creences, i aquest es per a mi l’impediment més gran per  dialogar i en definitiva per fer avançar una societat
   El diàleg resulta  senzill quan entenem  que ningú no te la raó, sinó que tots tenim raons i que la cultura no es altre cosa que el cúmul de coses bones que brollen d’intercanviar aquestes raons. I insisteixo, aquest intercanvi demana temps, entendre que la vida no és una competència de raons, sinó una trobada cordial. Com diu la psicòloga M. Martinez: “Cal un aprenentatge per dialogar, perquè si en lloc de voler guanyar en un diàleg, el que volem es fer-nos càrrec del que diu l’altre o tan aproximadament com sigui possible, podrem discrepar, però ho farem bé, és a dir, podrem expressar la nostra opinió, que no serà com una pedra llençada amb un mandró al cap de l’altre; no pensarem calla i escolta, sinó opino i t’ho ofereixo, si ho pots fer servir molt bé, si no, mala sort. Dialogar no es una lluita a veure qui guanya i qui perd sinó un espai obert on es van dipositant coses i les anem aprofitant a mesura que podem”.
   I no tinc cap mena de dubte que pels moments de conflictivitat que vivim a casa nostra i que es dona també arreu, necessitem com diu John Paul Lederach diàlegs d’espais improbables: “El canvi no sorgeix d’espais de persones que pensen igual, el canvi substantiu, durador sorgeix quan aconseguim espais no gaire probables de persones que vénen de formes d’entendre, i veure el món, amb rerefons i contextos molt diferents, entre els quals aconseguir un diàleg ja és un miracle.  Un no construeix un pont començant enmig del riu, un sempre construeix el pont sortint d’una o altra de les vores. El diàleg no pot ser entre gent neutral, sinó entre persones ben arrelades, que tenen la vida i la mirada des d’un perspectiva concreta, però que  tenen la capacitat de visualitzar l’altre vora, que entenen de forma vital que l’altra mirada també fa falta” .
Espero Cinto que no perdem mai la capacitat de dialogar. Deu ser per això que m’agrada tan escriure’t aquestes cartes.
Una abraçada
Jordi 

Banvolgut Jordi,

   M’agrada que avui plantegis el tema del diàleg. Fixa´t com davant de la riquesa de contingut d’aquest concepte, que es relaciona estretament amb els comportaments que adoptem cada dia, la posició que prenen els grups i les persones individualment arriba a ser molt diferent a la pràctica, encara que de paraula tothom es vegi obligat a dir que està a favor del diàleg. Qui gosaria dir que hi està en contra? És a dir, que d’entrada sembla que tothom entén el diàleg d’una manera diferent quan diu que s’ha de dialogar. Però almenys hi ha una acord previ que fa possible l’inici de qualsevol conversa: per mirar d’entendre’ns hem de dialogar.
    La constatació de la dificultat del diàleg, per la diversitat de precomprensions que desperta, es correspon amb la figura visual que suggereix l’etimologia del mot a la que et refereixes. Dia-logos, del grec: “la paraula (la raó) a través de”. Veig la paraula que circula d’un lloc a l’altre solcant diferents opinions, diferents paisatges mentals, d’un costat a l’altre del pont del pensament per trobar només espurnes de veritat que es complementen. També veig la paraula que circula sovint massa de pressa i amb pocs matisos anant sense control d’un cantó a l’altre. És una realitat problemàtica però apassionant.
    Montaigne té un assaig breu dedicat a l’art de la conversa en el qual, des del seu estoïcisme lúcid arrelat a l’experiència, fa esment d’algunes de les actituds que conscientment o inconscientment tendim a adoptar quan conversem o dialoguem. Estem fets, diu Montaigne, per buscar la veritat, posseir-la pertany a un poder més gran, perquè el món no és més que una escola de recerca.  Parla de les estupideses que es diuen, però sàviament recorda que no poder-les suportar i indignar-se i turmentar-se per elles és una altra mena de malaltia que no es distingeix gaire de l’estupidesa en inoportunitat. Es refereix, com fas tu, a la xerrameca que serveix moltes vegades per fer només ostentació de les pròpies opinions, de les raons que posem en marxa abans d’acabar d’escoltar les raons dels altres. No esperem a veure si és justa una opinió sinó que busquem ràpidament la manera de desfer-nos-en. En lloc d’estendre’ls la mà, els estenem les urpes.
    Jordi, en el context actual de campanya electoral, i de la que seguirà després de les eleccions per encarar la qüestió del referèndum o consulta per decidir el futur de la relació amb Espanya, em permetria subratllar dos aspectes estretament relacionats amb la necessitat de diàleg que proposes. Un es refereix a la singularitat de tota campanya política electoral que no es distingeix precisament per les proposicions de diàleg, i l’altre té a veure amb la novetat radical que planteja el dret a decidir el nostre futur dins o fora d’Espanya respecte dels nostres antecedents.
    Les campanyes electorals no són mai un model de diàleg, perquè no el busquen, ni tampoc, probablement, l’han de buscar com a primer objectiu, ja que tenen la finalitat diferent de donar a conèixer propostes concretes que parteixen tant del cabal teòric i ideològic de cada formació política com de l’experiència de govern dels anys anteriors per millorar-lo. En aquestes propostes va inclosa una invitació a compartir-les mitjançant el vot, encara que naturalment sempre hi ha d’haver una disposició per explicar-les i justificar-les. Som nosaltres, els ciutadans del carrer, els que hauríem d’aprendre a posar en diàleg les invitacions al vot de les propostes de les diferents formacions polítiques. Vull dir posar-les en diàleg buscant-hi els contrastos i les complementarietats per fonamentar millor la nostra decisió de vot. Els partits no dialoguen, però nosaltres sí que hem de conversar, discutir, dialogar, sobre les seves propostes. És allò de la democràcia deliberativa que ha de partir de la mateixa ciutadania com actitud responsable, sense esperar que la practiquin només els partits polítics.
    Quant a la novetat radical del referèndum o consulta sobre la relació amb Espanya, que penso que es bo que es plantegi, hi veig aplicable el que cites de J.P. Lederach sobre els diàlegs d’espais improbables. La novetat és tan absoluta que ens convé madurar, a través del diàleg, les raons de la nostra decisió escoltant molt, i interrogant encara més. Aquí ens calen les mirades diferents de tots perquè al final puguem constatar que les hem tingudes totes en compte, i que per tant no ens hauria de sorprendre ni defraudar el resultat encara que no es correspongués amb el que haguéssim votat.
   Una abraçada,
                              Cinto

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?