Alenades d'aire fresc





  En aquest temps tan saturat d’opinions i contraopinions, de discussions que només busquen fer valer el propi punt de vista, ni que sigui per uns instants, sense esperar ni tan sols la rèplica per veure almenys si aporta algun element valuós per encetar un diàleg, o alguna cosa que s’hi assembli, es reben com alenades d’aire fresc les reflexions de persones com Raimon i el Papa Francesc, en àmbits i temes ben diferents, però que tenen en comú un posicionament que ens convida a discórrer per les problemàtiques més difícils i controvertides amb esperit i mentalitat lliures, amb ànim obert al que el futur ens  pugui presentar, sense prejudicis de cap mena.
    Llegeixo les reflexions de Raimon al Palau de la Música, en recollir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ( quan diu: “sovint tinc la sensació que no sóc dels meus quan volen que sigui com ells voldrien”; i afegeix: “això em passa amb gent que m’estima i que estimo i que volen que sigui com ells voldrien que fos i no com saben que sóc”, per acabar reconeixent una pugna “entre el meu jo i el seu col.lectiu que em fa pensar que no sóc dels meus”), i se  m’obren de bat a bat les portes de l’afany de concòrdia que condueixen a l’art de la conversa i del diàleg com l’entenia Montaigne, contrari a la discussió pel simple gust de contradir (“contradient i sent contradits s’esdevé que el fruit de discutir és perdre i anihilar la veritat”). Raimon podia haver discutit els atacs de què va ser objecte a rel del seu posicionament sobre el procés sobiranista, o bé podia haver-se tancat i obviar-los del tot per no crear, ni crear-se, més incomoditats, però en comptes d’això ha escollit la via de la reflexió oberta i del diàleg generós. Reconeix el terreny comú de l’estimació i el reconeixement per reivindicar la llibertat de pensar i de ser com és i pensa. No busca contradir, ni contradir-se, sinó completar dialècticament el que ell pensa amb el que pensen els qui en tot cas són, i continuaran sent, els seus.
    L’exclusiva de La Vanguàrdia d’avui amb l’entrevista al Papa Francesc és una altra alenada d’aire fresc que per una estona fa oblidar les obscuritats inescrutables de les complicacions vaticanes. Cap tema no li és aliè per encarar-s’hi amb esperit dialogant i crític alhora. Començant per la falta de sostenibilitat del sistema econòmic (que es mou per l’afany de tenir més, alimentada per la cultura del descart dels més dèbils), la globalització (“una globalització que enriqueix és  com un políedre, no com una esfera que anul.la les diferències”), la desigualtat creixent, la marginació dels joves, la pobresa com exigència evangèlica (no equivalent a la ideologia de la depauperació), i acabant per les relacions entre fe i ciència, i la denúncia del fanatisme religiós com un sistema de generació de violència. Breu, però plena de contingut, és la seva reflexió entorn de la qüestió catalana, en distingir entre la independència d’emancipació i la independència per secessió, respecte de la qual sosté que s’ha d’agafar amb moltes pinces i analitzar-la en tots els aspectes, si no hi ha un antecedent d’unitat forçosa. En la consideració d’aquests antecedents, sobre si impliquen o no una imposició forçosa, el Papa deu saber que radiquen les nostres diferències. Al cap i a la fi la seva reflexió trobo que participa en part de  les mateixes raons morals que exposa A. Buchanan en la seva obra “Secessió”. El Papa està segur, el futur no l’aclapara,  sobretot quan es veu com un Papa més que potser també emprendrà el camí del Papat Emèrit (inaugurat per Benet XVI), si opta al final del seu mandat per retirar-se a l’habitació que té reservada en una residència de Buenos Aires per a sacerdots ancians.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?