La coherència de Nelson Mandela

   Algú ha dit que Nelson Mandela ha sigut un miracle per la humanitat. Miracle o no, la figura de Mandela presenta una coherència molt notable des del punt de vista dels objectius que el van definir com a home polític. Si es comparen els trets fonamentals de la seva biografia política durant la seva militància activa en el Congrés Nacional Africà, de lluita contra l’apartheid, fins a ser empresonat durant quasi 30 anys, fins al febrer de 1.990, amb les accions de govern empreses després de ser elegit president, el 26 d’abril de 1.994, es veu clarament que Mandela va protagonitzar una lluita personal per establir el que entenia que havia de ser la política de reconciliació a la República de Sudàfrica, abans i després de ser condemnat a cadena perpètua el 1964. I això malgrat les polítiques socialment desastroses que han seguit els seus succesors al front del Congrés Nacional Africà.
   En el discurs que va pronunciar el 20 d’abril de 1.964 davant el Tribunal Suprem de Pretòria exposa amb claredat emotiva, i amb gran força de convicció, el sentit de la seva lluita contra l’apartheid. Justifica nítidament en aquest discurs, en molts aspectes comparable al dircurs de M.Luther King del 28 d’agost de 1.963, els motius de la veritat de la seva lluita. Traça la cronologia dels fets que se li imputen, clarifica la seva posició enfront de l’ús de la violència, matisa la seva visió de la lluita política envers els objectius de la lluita de classe predicada pel comunisme i sintetitza al final la seva fita: el temor de l’home blanc sudafricà a la democràcia no s’ha d’interposar en el camí de l’única solució que ha de garantir l’harmonia racial i la llibertat per a tots; la divisió política basada en el color és totalment artificial, i quan desaparegui ho farà també el domini d’un grup de color sobre l’altre; l’ANC, recorda al Tribunal, s’ha passat mig segle lluitant contra el racisme, i quan triomfi, no canviarà.
   En efecte, la seva política no va canviar quan va accedir a la presidència de la República amb l’aplastant majoria negra que el va recolzar. Així ho confirma el monument legal que constitueix la Llei de Promoció de la unitat nacional i de la reconciliació que va signar el 19 de juliol de 1.995. D’aquesta llei va néixer la Comissió de la veritat i de la reconciliació, que va desenvolupar fins al maig de 2.001 una notabilíssima tasca de recerca de la veritat dels fets durant l’apartheid, d’atorgament d’aministia a autors de crims polítics durant aquest període (aministia limitada a 650 casos dels 6.500 candidats que la pretenien, i sens perjudici de les accions judicials per als altres casos) i d’adopció de mesures de rehabilitació de les víctimes. El treball, sovint ritualitzat, d’aquesta Comissió de la veritat va significar de fet una reconciliació en acte de les comunitats de diferent color, d’una profunda densitat política i humana.
   Descansi en pau Nelson Mandela, i si pot ser que ens enviï més miracles com el que ell va personificar, que bona falta ens fan.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?