Gestionar les diferències, negociar les possibilitats

   Escoltar l'Antoni Castells dient que fa cent cinquanta anys que hem intentat que Espanya ens entengués, i no ens n’hem sortit, i que és inútil la via federalista perquè ningú no se la creu, i que l´única alternativa a considerar es la de la independència o el quedar-nos com estem, escoltar-lo a ell, el prohom socialista que va repetir al govern tripartit en la cartera més difícil i es va guanyar el respecte de propis i aliens, em causa una certa sorpresa, barrejada amb una sensació d’incredulitat de fons. Per la contundència de les seves afirmacions i perquè suposava, i continuo suposant, que quan va entrar en el projecte Maragall ho va fer convençut del seu contingut i de les seves limitacions, i penso que en política el temps compta molt, i el poc temps transcorrregut des del final del tripartit (per bé que amb punts d’inflexió importants) no hauria de portar a conclusions tan radicals i excloents.
   De tota manera, ahir el vaig escoltar de nou en una entrevista a Catalunya Ràdio i altra vegada  se’m va fer evident l’Antoni Castells de les matisacions i de la complexitat ben fonamentada. L’alternativa entre la independència i el quedar-com com estem va deixar pas a una advertència sobre la conveniència de fer bé les coses, de no precipitar-nos, de no abocar-nos imprudentment a una nova derrota. Va tenir cura, a més, de defensar la feina del tripartit (va recordar que el dèficit heretat del tripartit, tan bescantat pels nacionalistes a l’entrar al govern, va ser en set anys equivalent al que ara s’ha produït amb tres anys de govern de CiU), i l’homo polític que és Antoni Castells va retornar al seu lloc, el de l’esquerra de sempre, aquella esquerra (convé no oblidar-ho en el totum revolutum del sobiranisme) que la dreta (tota la dreta) es va coprometre a combatre amb tots els mitjans perquè no tornés a governar en molt de temps. Castells subratllava, sobretot, la necessitat de negociar.
   La negociació en algun moment haurà de començar. Però ara mateix veig molt més urgent la conveniència de gestionar les diferències perquè no s’acabin convertint en insuperables. Els partits que han acordat la pregunta i la data han sabut gestionar bé, de moment, les seves diferències, i han guanyat temps, un temps que en política és un tresor. Les diferències dels partits de la pregunta amb el govern central i el Congrés són segurament insuperables, però aquest fet no treu que el procediment que s’acabi adoptant per defensar la celebració d’una consulta pugui deixar les coses en un punt d’argumentació i de raonabilitat que esdevingui possible recuperar en un moment posterior. No és el mateix proposar i argumentar, encara que el procés escollit sigui un camí totalment empantanat, que cridar, escandalitzar-se i estripar-se les vestidures amb l’amenaça d’iniciar qui sap quines accions de pressió fora de tota legalitat.
   El PSC ha de gestionar les seves diferències en un doble sentit, amb el PSOE i amb els partits de la pregunta, i per extensió amb una part important de l’electorat català que no entén la seva posició en aquest moment. Ha d’aclarir d’una vegada quina és la consulta que planteja i amb quins mitjans pensa arribar-hi, si no vol quedar immers, no ja en l’oposició del PSOE a la consulta, sinó en l’argumentari radical-frontista de PP i Ciutadans. El PSOE, si de veritat vol oferir una alternativa, hauria de saber escoltar els arguments del grup del PSC al Congrés encara que circumstancialment no hi coincideixi (no passa res si no voten el mateix). En qualsevol cas, els partidaris de la pregunta i el PSC farien bé de no estigmatitzar-se mútuament, perquè es necessiten tots, i saben que causarien un perjudici irreparable si les diferències els allunyessin fins al punt de no poder acostar posicions a l’hora d’iniciar una negociació amb el PP i el PSOE.
   La negociació, no en dubto, arribarà, encara que tardi, i caldrà preparar-s´hi. El contingut és ara mateix indefinible, però segur que no serà el de la pregunta ni el de la data, ni res que s’hi assembli. Haurà de ser molt més global i contenir alternatives plausibles d’entesa que passaran totes per la reforma de la Constitució. Quan arribi el moment, les diferències d’ara no haurien d’haver suprimit de soca-rel l’oportunitat de començar un procés negociador amb l’Estat, amb la unitat de tots els catalanistes com a condició de possibilitat per obtenir un acord raonable.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Del "vot de la teva vida"a l’abstenció

De vegades els anys

Xavier Trias, indignat