Junts, no hi cabríem tots

  

   Avui s’ha constituït la Plataforma Nacional pel Dret a Decidir. I el PSC no hi era. No sé quines funcions tindrà aquesta Plataforma (probablement cap), ni si tindrà continuïtat amb alguna forma d’actuació pública, més enllà de la participació retòrica, a títol de referent o de convidada, en les festes que s’apropen (de la Llibertat al Camp Nou, del proper onze de setembre i l’anunciada anella transversal costera, de les efemèrides de la commemoració del 1.714…). Molta fotografia, molta festa anunciada, molt sentiment acumulat. Però el PSC no hi és, ni a la foto ni a les festes, i l’inicial respecte pel dret a decidir (sigui el que sigui el que això significa) es va tornant en un altre sentiment, potser més autèntic però també més malaltís, el del tancament solitari, del guardià que vigila un tresor que encara ningú reconeix, el federalisme.
   ¿No hi pot haver un terme mig entre la festa contínua i el tancament malaltís, un terme mig en el que ens poguéssim trobar i reconèixer l’altra multitud dels que no som ni independentistes ni espanyolistes, aquella resta de la que parlava fa uns dies Antoni Puigverd, que ompliria no un Camp Nou sinó centenars de Camps Nous juntament amb la majoria que ja està convençuda?
   Les festes seran catàrtiques, però potser poca cosa més. I el tancament serà congruent, però gens eficaç. Deia Montaigne que tota saviesa és insípida si no s’acomoda a l’estupidesa comuna. No vull dir que hàgim de ser més estúpids del que ja som, sinó saber veure en l’estupidesa comuna algunes veritats que s’hi amaguen, en aquest cas la decisió per encarar un futur diferent, sense una frontera definida però que ens cal perfilar entre tots. I el PSC hauria de prendre partit per aquesta decisió.
   Entre la festa anticipada de la independència, que pot convertir-se en font de greus frustracions, i la predicació en el desert del federalisme, que pot acabar assecant definitivament les nostres capacitats i fer-nos sentir impotents si no hi ha correspondència, segur que hi ha un ampli espai d’entremig per evitar les frustracions i recuperar l’autoestima.
   Ben segur que hi ha també un espai per a la concòrdia abans d’haver de recórrer al pas definitiu cap al totalment desconegut, o d’haver-nos de conformar amb un país disgregat i ingovernable. En aquests moments predomina una sensació de trobament impossible. El sobiranisme radical constata la impossibilitat de qualsevol entesa que no consisteixi en apostar d’una vegada per la independència, i amb aquest convenciment ha optat per anticipar la festa de la independència com una festa iniciàtica, sense mesurar prou les pròpies forces per fer-la realitat, i al cantó contrari el PSC ha caigut en la melancolia i el convenciment que qualsevol tracte amb el sobiranisme l’arrossegaria al precipici ideològic de l’independentisme.
   I totes dues constatacions són legítimes políticament. Tant l’una com l’altra tenen proves de la seva certesa. Una part de l’independentisme vol portar-nos al miratge de veure’ns i viure com independents sense ser-ho, i la malenconia del PSC vol fer-nos creure en una reforma constitucional quan enlloc es veu un terreny abonat amb aquesta finalitat. Potser els esdeveniments dels propers mesos ajudaran a superar aquestes posicions de trinxera. Si això passés, no caldrien més festes, ni més Plataformes. Junts, no hi cabríem tots, ni al Camp Nou ni a les escales del Parlament per fer-nos la foto.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?