L'estafa més gran de la història d'Espanya

  
 
  Quan d’aquí un temps es faci la crònica del comportament d’un sector important de la banca espanyola, i catalana, en relació a les participacions preferents, de la seva ideació i col.locació, i de les seves conseqüències per a milers i milers de petits estalviadors, es constatarà com en els primers anys de l’esclatament de la bombolla especulativa aquests bancs es van dedicar a defraudar sistemàticament la confiança dels seus clients més humils per guanyar una aparença de solvència que havien perdut de feia temps degut a les seves polítiques temeràries de crèdits sense control ni mesura de riscos.
   Confio que es constatarà aquest fet amb les degudes declaracions de responsabilitat penal dels ideòlegs d’aquella operació, com autors d’un delicte d’estafa (i estafa d’inversors), d’apropiació indeguda, de publicitat enganyosa, d’administració fraudulenta o deslleial i de maquinació per alterar el preu de les coses. Per aquests possibles delictes el magistrat del Jutjat Central d’Instrucció nº 4 de l’Audiència Nacional, Fernando Andreu Merelles, acaba de dictar una Interlocutòria d’admissió a tràmit de la querella contra Caja Madrid, Bancaja, Bankia, Banco Financiero y de Ahorros SA, contra els responsables dels fullets d’emissions de les participacions preferents d’aquestes entitats i contra el consellers i directius que haguessin intervingut de manera conscient i deliberada en el disseny, la implantació i la comercialització d’aquests productes.
  El Fiscal, encarregat de vetllar per l’interès públic, mira cap un altre cantó, vol escórrer el bulto de la investigació de la probable responsabilitat penal amb el simple exercici de la responsabilitat civil, que ve a ser allò de què cadascú s’espavili per salvar el que pugui, amb total indemnitat per als autors de la defraudació massiva i sistemàtica. La jurisdicció penal d’aquest país té un repte important amb la instrucció i, en el seu cas, l’enjudiciament dels fets que van donar lloc a una defraudació massiva, la més gran de la història d’Espanya, a l’esquena dels estalviadors més humils.
   Llegint el text de la querella transcrita en els Antecedents de Fet de la Interlocutòria, així com la consideració de la fonamentació jurídicopenal que en fa el magistrat per relacionar els fets amb una plausible comissió delictiva, que ha de ser objecte en tot cas d’investigació judicial, hom arriba a la convicció inicial que el que s’explica és exactament el que ha passat. Una maniobra orquestrada per alguns caps pensants, i sense escrúpols, de l’enginyeria bancària, de defraudació massiva per convertir els petits dipòsits en un producte de nul valor financer destinat a recapitalitzar artificialment la manca de fons propis de les entitats bancàries, en perjudici dels estalviadors.
   La participació preferent és un valor híbrid entre l’acció i l’obligació, i com a tal dóna dret a una remuneració predeterminada que depèn en tot cas de l’existència de beneficis distribuibles. El seu caràcter més pervers per a l’estalviador no degudament informat és el de tractar-se d’un producte perpetu, que no pot ser retornat en el seu valor nominal, sinó només rescatat en determinades condicions i depenent de l’evolució de la seva cotització. Es va defraudar la confiança dels estalviadors quan se’ls va dir que es tractava d’un dipòsit recuperable amb un rendiment superior, perquè era absolutament fals. Ni era dipòsit ni es podia recuperar, sinó només negociar, i encara aquesta negociació només es podia fer en el mercat tancat i opac de la AIAF, rectora del mercat de renda fixa, caracteritzat per la seva manca de transparència, i no en el mercat de renda variable (Borsa).
   Precisament aprofitant l’opacitat d’aquest mercat no transparent les entitats emissores van posar en joc una operació de recompra massiva de preferents a preus molt superiors al seu valor real, per aparentar una solvència que no tenien, i per donar la falsa imatge davant els seus clients de l’alt valor d’aquest producte, incorrent en una persuasió enganyosa i suficient (típica de l’estafa) perquè els clients s’animessin a adquirir preferents i en tot cas s’avinguessin pacíficament amb el fals canvi de dipòsit que la pròpia oficina de l’entitat ja havia operat.
   En una resolució molt recent (29 de maig de 2013) la SeccióTercera de la Sala Penal de l’Audiència Nacional, ja havia considerat que la sobtada pèrdua de valor patrimonial de Bankia va ser justament deguda a l’aprofitament de la falta de transparència del mercat per crear un mercat intern fictici, en el que es van manipular de forma continuada els preus de cotització, sobrevalorant artificialment el valor de les Caixes a fusionar, i per això el seu balanç va passar amb pocs dies d’uns beneficis de 305 milions d’euros a unes pèrdues de 2.979 milions d’euros, com a conseqüència de la prèvia i planejada recapitalització fraudulenta i merament formal de les entitats, greument deficitàries ab initio.
   Recapitalització fraudulenta que no van tenir escrúpols de verificar davant la impossibilitat d’acudir als mercats financers, a costa dels més dèbils: els clients, els estalviadors, els pensionistes. I això amb l’objectiu futur de conformar una nova entitat que pogués sortir a Borsa, el que requeria una aparença necessària de solvència. La col.locació massiva de preferents entre aquests “dèbils” obeïa a aquest propòsit de dotar a les entitats d’una solvència aparent, que en realitat no tenien, a costa de convertir els seus dipòsits en productes híbrids i perpetus, sense real valor financer. El volum emès a Espanya de participacions preferents va passar significativament de 246 milions el 2008 a 13.552 milions el 2009. Més d’un hi va veure una jugada mestra per la que hauria d’acabar pagant penalment.
   Fa uns anys, abans de l’entrada de la crisi, l’economista John K. Galbraith ens posava en guàrdia contra "el capitalisme del frau innocent", les aparences enganyoses sense les quals no podria sobreviure, com ara suposar que els accionistes d’una gran empresa són els amos que la dirigeixen, o que els Consells Directius pinten alguna cosa davant els directors de fet, o que els que condicionen els mercats són els consumidors i no els mateixos productors. Si Galbraith hagués viscut més temps, i hagués pogut analitzar l’operació de les preferents a Espanya, hauria arribat a la conclusió que en la fase d’aguda crisi financera i econòmica el capitalisme passa sense escrúpols dels fraus innocents als fraus grollers i culpables.



Comentaris

Excel·lent comentari arran de la tragèdia que esquitxa a molts veïns nostres. Didàctica explicació per entendre els perquès d'economia, com d'història. El més trist de tot plegat és el paper que juga la justícia. La lentitud, la vacil·lació, les intromissions entre els diferents poder. Tot plegat una vergonya de país.
eulàlia

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

Rebel.lió?