Francesc




Un cap al tard de desembre
pel passadís del Sant Pau,
sota les voltes immenses
per on s’enfila amb desfici
la teva veu primerenca,
em trasllado al passadís
de la nostra llar primera
per on veig venir la mare
lluint el seu embaràs,
i endevino en els seus ulls
l’espurna del mes de maig
que albiraven els teus ulls
quan junts triàvem un nom
i vèiem la plaça oberta
sota la volta del cel.
Era un nom de benvinguda,
una esperança distesa,
un desig i una certesa,
eres tu i èrem tots tres,
Francesc.

C.A.

Comentaris

Cesc Amat ha dit…
Gràcies, pare.

Entrades populars d'aquest blog

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu

3 de 9