En pro del realisme mediàtic


   Alguns creadors d’opinió que podríem considerar de pes en els nostres mitjans han fet una suau autocrítica respecte de les expectatives mantingudes, abans i durant la campanya electoral, en quant als resultats de CiU. Josep Ramoneda parla del “Parèntesi i la dura realitat”, tot reconeixent que no havia llegit ni un article que contemplés una patacada com aquesta, i que la societat catalana havia resultat opaca per les brumes de les hegemonies ideològiques i de les fantasies polítiques que contaminen massa l’espai mediàtic i que ens acabem creient tots. Antoni Puigverd dibuixa “Una vela al laberint”, el laberint en el que s’ha ficat el país amb el fiasco de CiU, tot recordant la seva advertència anterior a les eleccions, que ningú no és profeta a casa i que el descobriment del carisme d’Artur Mas havia deixat a tothom estupefacte. Enric Juliana manté el dia després de les eleccions que “Guanya Espanya”, i que Catalunya, atrapada per la retòrica sentimental del sobiranisme, es convertirà en un veritable vesper, perquè la política, la política d’Estat, no està feta per als catalans, com ja es va posar de manifest als anys trenta. És tan profunda la depressió periodística que sembla passar aquest agut opinant, que retorna a la metàfora que va utilitzar durant les embestides de la negociació del nou Estatut en una obra conjunta, a la figura de la “Brigada Pomorska” (la cavalleria polonesa contra els tancs alemanys als inicis de la segona guerra).
   No cal parlar d’altres creadors d’opinió que velis nolis continuen veient en els resultats del 25N l’oportunitat perfecta per encarar de veritat la sortida exitosa del procés sobiranista, com ara Salvador Cardús i Joan B. Culla, que demana la implosió de CiU i acusa Duran Lleida de quintacolumnista. N’hi ha un, però, que s’ha mostrat del tot coherent, abans i després de les eleccions: Joan Foix. Cadascun mostra de quin peu ideològic calça.
   Les paraules no són innocents. I les paraules dels periodistes i creadors d’opinió encara menys. Com els polítics, alguns van perdent credibilitat dia a dia. Durant el parèntesi de què ara parla Josep Ramoneda, la conversió sobtada d’alguns opinants a l’eufòria sobiranista feia pujar els colors a la cara, i això que eren tinguts per opinadors crítics amb el poder i atents a la realitat social. Recordo un periodista-economista de renom que en dues setmanes successives a la tertúlia de Catalunya Ràdio va donar un tomb espectacular. L’atmosfera del carisma d’Artur Mas s’encomanava de manera subtil, constant i uniforme, jo que em pensava que el temps dels líders carismàtics ja havia passat per a la premsa crítica. Eren molt més punyents i agudes les opinions que es copsaven entre la gent del carrer, en quant a la campanya messiànica de l’Artur Mas, que les que es produïen en els mèdia que donaven per descomptat que el seu carisme resultaria indestructible.
   D’aquest fiasco, però, que en treguin una lliçó, si és que volen o poden. Podrien començar per opinar críticament sobre els pactes CiU- ERC. D’acord, encara estan negociant i no hi ha res concret, però en aquests pactes ens hi juguem la credibilitat del nostre Parlament. Ens hi juguem una altra vela al laberint, i un altre parèntesi, i fins un altre empatx de retòrica sentimental, en el que el govern acabi sent el que no és i l’oposició el que no hauria de ser.
   Com en l’etapa anterior (11 setembre-25 novembre) correm el risc de patir altra vegada l’opinió dels media centrada de forma predominant en la qüestió del referèndum o consulta, extensible als detalls i tensions que puguin sorgir del pacte CiU-ERC, marginant els temes realment importants de la problemàtica social i econòmica que ens està empobrint a marxes forçades. I, encara, el tema del referèndum es pot veure limitat per l’opinió dels media, reduït als estrictes marges de les relacions CiU-ERC, reproduint la bola de neu de la campanya electoral centrada en el resultat del sobiranisme. Aquesta atenció podria crear altre cop una falsa expectativa, i de retop una nova frustració.
   Tenen tota la raó, al meu parer, les veus d’Iniciativa que denuncien que no es pot fer del referèndum una moneda de canvi per al pacte de govern CiU-ERC. El govern és una cosa, i el referèndum una altra. Seria preferible que ERC fes netament la seva feina d’oposició i que la consulta es pactés amb tot l’arc parlamentari que d’una manera o altra està favor del dret a decidir (CiU, ERC, PSC, Iniciativa i CUP). Si de veritat es vol fer una consulta amb cara i ulls, amb una marc jurídic solvent i una pregunta clara, no es poden marginar les aportacions del PSC i d’Iniciativa. D’altra manera, cauríem de nou en la xarxa del victimisme, del masoquisme històric que fins ara ens ha privat d’un projecte nacional, realment transversal. Si els opinants dels media no ens hi ajuden, acabarem malament.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

Il.lusió fundacional

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?