Montseny

Amb dits de llum
suspesos de les branques,
palpant l’escorça,
la vista em desvesteix
el cos de la fageda.
I és el meu cos
catifa i pedra grisa
arran de terra,
camí sense petjada
fressat amb dits de llum.
Em lliuro a tu
surant en la claror,
Montseny daurat,
per fondre’t el camí
amb l’hàlit dels colors.
Es buida el temps
del pes de la memòria
i és la besada
com una remor ingràvida
sortint dels tons de l’aigua.

C.A.