Per la Umbria i la Toscana (i 2): de Monterriggioni a Florència






Monteriggioni és un clos emmurallat, a les envistes de Siena, rodejat de camps d’oliveres i vinya, que ens apareix en un cercle quasi perfecte puntejat per les catorze torres de defensa. Dant les va associar amb els fantasmes del seu cant de l’infern, però la pulcritud amb què es mostren en aquesta hora del matí és el contrapunt de qualsevol visió dantesca.

Camí de Sant Gimignano, els Colle di Val d’Elsa, el de baix i el de dalt, amb els seus carrers amb voltes, són peccata minuta comparats amb les 72 torres nobles de la ciutat de la competència arquitectònica en forma de pedra vertical, desenvolupada durant el trecento entre güelfs i gibel.lins, reflectida en els contorns de la Piazza della Cisterna i de la Piazza del Doumo, que és Sant Gimignano. La llegenda diu que quan morí Santa Fina, patrona local, per entre les pedres d’aquestes torres van florir pensaments grocs, com per donar un toc d’amabilitat i bonhomia a tanta competència pètria. A la col.legiata del Duomo, l’altar d’aquesta Santa, de Maiano, amb els frescos de Ghirlandaio als laterals, recorda els trets domèstics de la llegenda de la mort de la santa, en contrast amb els frescos dels laterals del mateix duomo en els que destaca l’inextricable sofriment del martiri de Sant Sebastià, de Benozzo Gozzoli.

Pedres a part, a Sant Gimignano descobrim la força narrativa d’aquest Benozzo Gozzoli en les pintures de l’església de Sant Agustí. La profunditat adusta del filòsof i teòleg d’Hipona ve matisada pels caràcters pàl.lids i profundament humanitzats de les escenes de la seva agitada cursa biogràfica, de la presentació a l’escola per la mare inseparable, Santa Mònica, del viatge a París, passant pel baptisme pel seu mestre i amic Ambròs, fins a la representació de la seva mort, rodejat pels seus. Si com deia Sant Agustí el món ha estat creat en el temps i amb el temps, una mostra intemporal de la bellesa del món de l’art fluint de la senzillesa dels dies de cada dia es fa palesa en aquesta seqüència d’imatges afablement atractives de Benozzo Gozzoli.

Treiem el cap a la bellesa incommensurable de Florència des del Piazzale Michelangelo, al que hem arribat quasi sense voler. Des d’aquest turó condensem amb la imaginació els infinits continguts que bateguen sota la cúpula de Brunelleschi i el campanile de Giotto, i que s’estenen a través del riu Arno per entre la geometria de les formes de la Signoria, del seus carrers, palaus, ponts i places. Tot sembla simple i abastable des d’aquest mirador.

Potser per això decidim anar al gra de les visites amb el poc temps de què disposem, concentrant-les en el que més ens pot interessar en aquests moments. A l’interior del duomo les pintures de la cúpula, el Judici Final, obra de Vassari, ens són a penes visibles, però a la Porta del Paradís del Baptisteri ens torna la mirada el rostre desafiant de Lorenzo Ghiberti, calb i malcarat, concentrat encara en el repte de superar els projectes de Brunelleschi, Donatelllo i della Quercia per a la mateixa porta.

A la cúpula del Baptisteri ens desborden els mosaics del duecento figurant el Crist Majestat, el Judici Final i escenes de l’Antic i el Nou Testament. A un costat de la nau, les formes de Donatello en la tomba de l’antipapa Joan XXIII són una premonició de la bellesa i la bondat de l’estimat Joan XXIII del Vaticà II. Donatello li hauria projectat una tomba encara millor si l’hagués conegut.

A la Plaça della Signoria, l’estatuària de Giambologna, en particular el Rapte de les Sabines, desafia el domini polític i econòmic dels Mèdici. Entorn dels Mèdici, ens retrobem amb Benozzo Gozzoli a la capella del seu palau: a la caravana dels Reis Mags es barregen personatges històrics i ficticis, l’esplendor d’orient personificat en l’emperador de Bizanci i el Patriarca de Constantinoble amb el poder dels Mèdici reflectit en les formes juvenils de Llorenç el Magnífic. Enmig del seguici reial, un autoretrat de Benozzo Gozzoli, que té just a sobre la cara de Pius II (el fundador de Pienza), senyala l’autoria de l’obra amb una senzilla inscripció sobre el seu barret: “opus Benotii”.

El ressò de l’art agombolat pel poder del diner ens arriba en l’exposició temporal al Palau Strozzi, justament sobre “Diner i Bellesa”, art i finances irradiades des de Florència al món. Éns alliçonem sobre els orígens del mecenatge com una manera de posar en ordre la consciència culpable dels qui atresoraven riqueses i diner en contradicció amb la doctrina antiusura de l’Església i de les lleis antisuntuàries del seu temps. El mecenatge tranquilitzava les consciències i feia possible la transmissió històrica de la riquesa de l’art. Savonarola, a la fi del quatrocento, va pagar a la foguera de la Signoria el preu d’haver denunciat aquesta contradicció, poc abans, amb una altra foguera simbòlica a la mateixa plaça, la de les vanitats.

Al palau Bargello revisitem les sales d’escultures de Donatello i Miquel Àngel. De Donatello ens pertorba la mirada entre cínica i abstreta del David en bronze, i ens apaivaguen els rostres pacificadors de Joan Baptista adolescent i de Sant Jordi. Per a Miquel Àngel, la mare és una expressió de felicitat infinita dins una medalló de marbre, David adolescent una mà tesa prement el cor de la pedra, dissimulada rere un cos reptador, i Bacus un tentineig còmic que fa burla de qui el mira.

A l’església de la Santa Croce, reposem d’art amb el disseny elegant i equilibrat de Vassari en la tomba de Miquel Àngel. Les faccions ancianes de Miquel Àngel respiren un aire de satisfacció plena, de feina feliçment i bellament acomplerta. És el resum i la síntesi de l’art i de les humanitats, també representades en aquest mateix recinte per la tomba de Galileu, els cenotafis de Dant i Ghiberti, les tombes de Bruni i Rossini i el monument a Maquiavel. A les capelles del transsepte, Giotto ens refresca imatges de la vida de Sant Francesc, Taddeo Gaddi escenes de la vida de la mare de Déu, i Donatello hi té penjat el crucifix que no agradava a Brunelleschi, i en un lateral una anunciació amb rivets daurats. Després de recuperar Brunelleschi a la capella Pazzi, ens recollim i posem punt final sota l’Arbre de la Vida , de Taddeo Gaddi, a la Capella Baroncelli, i som uns convidats més al Sant Sopar que es desplega als peus de l’Arbre. A fora, l’animació de la plaça de la Santa Croce ens recorda que l’art és una de les expressions, potser la més genuïna, de la vida del poble.


Nota: pots clicar sobre les imatges per veure-les engrandides

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Suite per un casament

De què parlem quan parlem d’un referèndum amb garanties?

El referèndum unilateral, a cara o creu